Celebració

I vaig al lavabo a fer un pipí
i a rentar-me les mans abans de marxar.
El sopar bo, la taula bé:
sota el ventilador,
la llum suau,
i tots quatre a prop i
asseguts gairebé igual
que a la taula de casa,
aleshores.

Com sempre, el llamp diminut
que em travessa de peus a cap:
‒Ja està, ja està? Això és tot?
La promesa sempre millor que el regal.
L'anhel sempre més plaent que la troballa.

Percebo, en un lloc entre
els cabells grisos i
el ventre alentit
unes joves llavors de consol.
‒Està bé així, tot està bé.

I es va trobar

I es va trobar
en aquella sala de vidre,
plena d'ecos i reflexos,
amb crits i imatges
sobtadament aliens.

Es veié adormida
sobre dues cadires,
la música sonant com una tempesta
i la gent ballant amb poca gràcia cançons esgotades,
mirant-se de reüll incòmodament,
pregant que l'alcohol els fes efecte més ràpid.

El son de nena,
tan dolç a qualsevol lloc,
el món un bressol.

Perquè vas caminant

Perquè vas caminant
prement-te
tu mateixa
el clatell amb la mà,
fent-te avançar
ben dreta
pel mig dels camins,
carregant pedres
i comptant les hores,
creus que venceràs
el temps
i el dolor,
que, al final,
hi haurà algun premi
a l'esforç o a la constància.

És bonic caminar per aquí

És bonic caminar per aquí
en una tarda de llum i núvols com aquesta.
El nus de carreteres cegament t'envolta,
però també t'alça
i et permet veure el cel fins a l'horitzó
cap als quatre vents.
Les nuvolades blaves que semblaven de tempesta
s'han escampat discretament cap a les vores,
i sota les masses violetes
ara es veuen filagarses rosades
que deuen ser ruixats lleugers
als pobles de la vora.
A les teulades de la ciutat,
reflexos d'or i flamarades de llum;
tots els colors, avui,
acomiaden el dia.
La música a les orelles
silencia el brogit dels cotxes,
però sota el brogit,
sota la música,
sota el lleuger cantusseig
que l'acompanya,
un timbal ressona, dient:
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí? 

Seu,
reposa els peus i els ulls.
Un gat gros de dubte
ajagut sobre el teu pit.

Et lleves amb un somriure

Et lleves amb
un somriure
i els ulls humits;
has descobert
el temps que havies de tardar
a trobar el camí
cap a aquest espai nou
dins dels teus somnis.
Has desplegat
una línia de
llum vermella,
un tentacle intel·ligent i tendre,
la sensible i delicada
trompa d'un elefant,
recorrent els divuit kilòmetres
que et separen d'aquest nou punt
al mapa dels llocs
que et cal acaronar.
Tornes a veure el trajecte,
la cinta que s'estén i avança,
un torrent d'escalfor
que surt de casa,
recorre carrers,
tomba a les cantonades,
vola sobre la carretera
i deixa enrere, petits,
els cotxes;
salta rieres, travessa ponts,
penetra portes,
puja escales.
Es mou de pressa, segura,
en la nit, palpant
fins a trobar-lo:
la persiana abaixada,
l'habitació tèbia, i ell
arraulit, embolicat amb
l'edredó de sempre,
amb la boca entreoberta
i els punys tancats,
la respiració tranquil·la,
el son en pau.

Ha passat la tardor sencera i mig hivern

Ha passat la tardor sencera i mig hivern
i no he trobat les forces per arrencar
les tiges seques dels gladiols:
em dolia pensar en els capolls de papallona
i la vida adormida entre la fullaraca.
Ahir, en arribar, tres taques grogues ens esperaven.
Una salamandra, auguri d'humitat esperada,
i dos narcisos entre les fulles, mig amagats.
A la matinada ens beneeix la desitjada pluja
‒ com diuen a l'orient,
el cel i la terra han fet l'amor
en un llit de boira ‒
i he sortit de matí a sentir
l'herba mullada sota els peus descalços,
amb l'ànim, finalment,
d'arrencar totes les plantes mortes
i deixar lloc als alls de bruixa i les tulipes.
Amb les cintes xopes dels gladiols
he fet creus de Brigit i deesses de palla
mentre somreia i entenia,
els peus glaçats i ardents alhora,
perquè, fins avui,
no havia trobat el moment
de fer aquesta neteja.

Un instant

Un instant,
ets asseguda a la màquina de cosir
acabant les butxaquetes del teu
primer calendari d'advent,
amb els nens dormint
tèbiament a baix.
Imatges de llum i foscor i esperança
entre la roba blava i les estrelles daurades.
Un segon després,
omples les bossetes vermelles
amb nous dolços
per al calendari que acompanyarà
el fill que marxa primer
a escollir els seus camins.
Un cel blau i rosat
amb prims núvols
t'acompanya avui igual
que vint-i-tres anys enrere.
El nus a la gola te'l fa
saber que, igual que aleshores,
vius allò que has vingut a viure:
rebre, nodrir, créixer, acomiadar.

Arribarà l'estiu

Arribarà l'estiu,
les copes espesses dels arbres de davant
es bressaran rítmicament amb
la brisa càlida de la tarda,
i t'aturaràs a celebrar
que has viscut cinquanta anys.
Des dels primers dies de la tornada de la llum
has lluitat per retrobar
tots aquests instants passats.
Tanques els ulls endins,
estirada en la foscor del llit,
i a dins gairebé sempre hi ha només
una nena que veu el món
per la finestra d'un escafandre
ple d'aigua
i mastega sense parar l'oceà de la seva emoció.
Tot ho veus, tot ho has vist,
des del túnel d'aquest espiell.
Al teu voltant, sons, olors, tacte esmorteït,
persones, vivències, plaers,
el món t'ha relliscat entre els dits entumits
mentre intentaves
sentir-ho tot plenament teu.

 

Sedna

Espero amb les mans ertes
que el meu pare m'escapci
els dits entumits
amb la seva destral.
Balenes i dofins de carn rosada
ompliran les profunditats infinites.
Espero, espero.
Soc feta de sorra de platja,
sempre assedegada.
I els dits se'm rebenten
de desig de créixer.
 

Avançant pels solcs

Avançant pels solcs,
sembrant a ruix
llavors de miratges,
esperant que germinin
i es converteixin
en bastons que ens vagin
apuntalant,
endavant,
endavant,
prement tant les mans
que se'ns esberlen
els ossos.

Amb un petit cisell

Amb un petit cisell
vas esmicolant el
perfecte model
de ciment
que et revesteix.
Ja la tenalla
que t'oprimeix el clatell
amb dits de pedra
sembla que s'afluixa.

El verd lluminós

El verd lluminós
de la pineda
es transforma en una aigua
de bronze a la petita cala
i enllà abracen el mar
unes muntanyes grises
i rajos de llum
que pinten l'horitzó
amb pinzellades d'or
entre les nuvolades.
Allà a baix,
les petites meditacions
que fa tothom
de tant en tant
mirant-se l'aigua,
i també els moments
de joc i d'abandó.
M'envolta la remor
de les ones incansables,
la base de moltes capes de so.
Després d'aquestes setmanes
de calor i sequedat,
el mar es mou com una
dona arrodonida i plena,
amb faldilles llargues i blanques.
M'abraça el xerric
constant de les cigales,
el seu so de calor i olor de resina,
de brisa molsuda, d'estiu
prenyat i pesant.
Parrup de coloms a la teulada,
veus que avui escolto
amb benevolència,
un riure, una conversa,
un crit d'infant.

El silenci em cau

El silenci em cau
com una gran bola de pedra.
Es precipita en forma de meteorit
i no el veig perquè arriba
des de darrere l'orella.
L'impacte m'aixafa l'espatlla
i em fon la part esquerra
del clatell.
La resta del cos
tremola i es torça
com un titella sense
una corda.

Camino, però ningú no ho veu,
de gairell.

En la quietud de les coses

En la quietud de les coses,
un petit cruixit.
Sempre la por que, de cop,
s'esfondrin els prestatges de la cuina
amb un terrabastall imprevist i aniquilador.
Que caiguin els llibres com una fila de dòmino,
empesos per una mà invisible.
Tot s'ensorra tota l'estona,
però cal sempre
mirar cap a una altra banda.

Amb els ulls tancats encara

Amb els ulls tancats encara,
escolto des del llit el cor
d'ocells de la matinada.
Hi busco el so de càntir
de l'oriol, la seva música
com un doll de vidre daurat,
la selvàtica cançó groga
entre els arbres alts de la riera.

Obrir la boca i que en surti
un raig de llum de sol.
Net, franc i lleuger.

Mentre em miro la xarxa de venetes

Mentre em miro la xarxa de venetes
que esclaten mudes a les meves cuixes,
recordo com pensava fa no gaire
que la vellesa
        era una mena
                de negligència.

He rascat una mica de fang sec

He rascat una mica de fang sec
que duia enganxat a la bota des d'ahir.
Ara, damunt la rajola negra
de l'andana del tren,
hi ha una polseta de roca
i restes de l'estiu passat,
portades des de la muntanya.

Oh, ja sé, ja sé

Oh, ja sé, ja sé.
El passat també era ple
d'injustícia i desempara,
de perills, ràbia i dolor.
Estava llastrat per prejudicis inacabables,
era una presó de por i de rigidesa.
I, malgrat tot,
com enyoro la bellesa de la terra inviolada,
un temps sense plàstic i sense pressa,
el silenci fantàstic, les nits fosques.

Haibun I

llegint Manel Ollé

Vas omplint la motxilla amb tot allò que trobes —i pesa. Planys com pedres. El dia no és prou llarg per passar totes les coses entre els corrons d'aquesta màquina, i arribaràs a casa amb la gola premuda pel collar que tant defenses, a menjar desesperada igual que una ossa, com si així s'omplissin tots els forats.

Cau l'edredó
sobre la teva pell.
Demà tot nou.

Semblen galàxies fusionant-se

Semblen galàxies fusionant-se,

dius, i és cert. Núvols de tarda

s'apleguen de pressa

des de darrere els cims.

Del nostre recer estant,

entre les roques, els mirem passar.

Somrius com un nen, ajagut

sobre l'herba fina i dura

que ha sobreviscut a la neu i al vent,

i dos corbs conversen

sobrevolant els prats.

La massa vellutada de la fageda

desplega tan tendrament

la saba que puja, rosada i tèbia.

 

L'anhel m'agradava més

I desideri non invecchiano quasi mai con l'età
Franco Battiato

L'anhel m'agradava més:
era una corda de llum
que em treia del llit
i mantenia
les portes obertes.
M'estic acostumant
a viure entre bambolines,
però cap vivència
és millor que el desig.

Es va alçant
un vel darrere l'altre
mentre es desplomen els dies.

Il·lusionista

A cada funció són més breus
els aplaudiments.
Per molt que la maga intenta
viure d'il·lusió en il·lusió,
els trucs li fallen
i cada espectacle acaba,
decebedor,
només amb
la trampa de
noves promeses.
Potser arribarà el dia
que no li quedi res
per sostenir l'engany.
Llevar-se mirant les hores
sense esperar res,
sense anhelar res.
No sap si allò serà
el cel o l'infern.

Borrasca de pètals

Sota el cel espès i les pruneres bordes
una borrasca de pètals.
Les flors pàl·lides
del salze
damunt de l'aigua.
Xiuxiueig del canyís.

Amb la seva túnica d'estels

Amb la seva túnica d'estels
em parla l'astròloga:
Mercuri ha entrat en Peixos, diu,
i jo soc un manyoc
de cabells i roba
i barbotejo amb els ulls al cel;
planetes i estrelles
lliscant gegantins en la negror.
Només sé que les paraules
se m'ofeguen dins una copa
de pensaments,
que tot em sembla
més o menys
la mateixa cosa,
que tinc la boca cosida
amb puntades de confusió.
Callar, callar.
Deixar-me enfondir
en aquesta aigua negra
com una llavor xopa:
tot aquest brogit dissolent-se
en l'acollidora fondària.

Anem surant

Anem surant
damunt les apassionades
aigües del món.
De vegades
ens adoloreix
el reguerot que ha fet
la pluja al camí,
i de vegades ens sembla
herald d'esperança.

Parlo un moment amb l'Arnau

Parlo un moment amb l'Arnau.
Fill, tu i jo que som
tan casolans, te'ns imagines
deixant-ho tot, ficant
la gata en una bossa,
triant allò que de ben segur no es pot triar,
t'imagines la por i el desconsol?
Tinc, diu, vint-i-un anys:
jo seria cridat a files
i no us podria acompanyar.

Miro la mel ardent del sol
just elevant-se darrere les muntanyes,
els ocells fa ja unes hores
que celebren cada instant;
els seus afanys haurien de ser els meus.

Un neguit em pessiga el ventre.
Soc els ulls de totes les mares
que miren el cel aquest matí,
agraint la fi d'una altra nit
i tement l'arribada d'un nou dia.

Jo vivia al carrer Ferlandina

Jo vivia al Carrer Ferlandina
el dia que van inaugurar el MACBA.
El nostre respecte fred i encès
per la vida proletària,
que només dos jovenets burgesos
poden tenir en aquesta mesura,
s'indignà en veure les fileres
de testos amb alts i fins xiprers
que van posar per
decorar l'esplanada el dia de l'acte
i alhora amagar als ulls
de la princesa i tota la cort
la resta del barri.
De manera activista vivíem
al cor d'aquell petit gueto filipí
i preferíem, com hauria dit Battiato,
un cuscús al bar més brut del Carrer Avinyó
sobre tots els modernets
postolímpics i sobreculturitzats.

Després de tot un dia

Després de tot un dia de benèfica pluja,
hem passat la nit embolcallats per la boira.
M'he llevat quan clarejava
i un concert d'ocells celebrava la primavera.
Primeres flors a la forsítia!
El saüc ja està brotant!
Mireu els narcisos que ja despunten!
Li ha costat una bona estona, al sol,
elevar amunt amunt la boira;
des del meu cau veia el vapor
que sortia dels porticons xops.
A estones, la vista des de les finestres era,
només, llum lletosa i tèrbola.
A migdia, però, el sol ja ho senyorejava tot:
hem sortit al jardí per contemplar
el vellut de la molsa sobre les branques del roure
i a sentir la remor de la brisa
que movia flonjament les copes dels pins.
Més tard, l'herba, encara seca i arranada
m'ha cridat per estirar-m'hi.
A l'esquena he sentit la mica d'humitat i l'escalfor
que s'elevava de la terra.
Sempre que puc tanco els ulls mirant el sol:
la llum blanquíssima i enlluernadora primer
i de seguida la claror carmesina vinçada de porpra;
després de la negror del no-res, es feu la llum i aquest
fou el primer color que devien veure
els nostres ulls dins la panxa de la nostra mare.

Abelles

Art is the stored honey of the human soul,
gathered on wings of misery and travail.
Theodore Dreiser

M'explica el meu amic
que les abelles
viuen menys de quaranta dies,
i durant el seu temps de treball incansable
visiten unes mil flors.
El seu llegat en deixar el món
és gairebé una cullerada de mel
com la que jo, cada matí,
em poso a les farinetes.

Quanta mel he acumulat,
de moment, en els quaranta-vuit anys
del meu pas per la terra?
Cada segon és una flor
que visito amb més o menys consciència.
Cada vers que escric,
pena, meravella o joia concentrades.

Cuarenta días - Jesús Miramón

He parat

He parat a menjar-me els entrepans
que m'he fet per berenar-sopar.
En entrar a la placeta,
de cop m'han semblat sòrdides
la pudor de pixats de l'estret passatge
i la sorra polsosa amb quatre arbres pelats.
Una fiblada de desencís
feta de carrers bruts
i fanals ataronjats
m'ha vingut a trobar un moment.
M'he agafat de la mà
i m'he tibat endavant.

El quadrat de cel es va enfosquint,
hi ha el deixant d'un avió, encara ple de sol,
i gavines planejant
entre els edificis
inconfusibles de Barcelona.
A la plaça,
ara que han marxat uns gossos,
només jo bevent-me el te
i dues noies entrenant
seriosament moviments de boxa,
amb guants i una mena
d'escuts per a les mans.
Somriuen i s'animen després de cada assalt.
En un lloc més bonic
no serien tan belles.

Vaig camí de casa

Vaig camí de casa
i és l'hora de la tarda
quan la mel càlida de la posta
tot d'una s'apaga
i a les cases encara buides
una llum grisa i freda
cau damunt de les coses.


Sota el cel negre,
daurats fanals encesos.
Tanca les cortines.

 

Desembre

Surto tard de l'escola
després d'una reunió.
Al braç, el pes dels darrers
exàmens per revisar.
Pel passeig del parc
em sobta la bellesa
de la lluna molt brillant
dalt del blau d'advent del Cel,
entre les branques ja
nues dels plàtans i els
castanyers d'índies.
Més avall, la franja de la Terra,
feta de la llum taronja
dels fanals i el gris de la pedra.
En la foscor veig dos ànecs
que arriben a la bassa
a passar la nit
i sento la suau remor
de l'esquitx
que fan en posar-se
damunt de l'aigua.

 

 

 

Cérvol

En somnis revisc
els dolors grans i petits
de la meva infància
i dels meus avantpassats.
Sobre les espatlles carrego
les penes d'una filera de dones.
Les dureses, els abandons,
els desamors, la falta
de compassió, la rigidesa.
Els ulls se m'omplen
sovint de llàgrimes,
les peces es van encaixant i,
en despertar,
sento per uns instants
que estic completa.

Aparto un moment els ulls
de la carretera,
i des del pont veig,
en la penombra del vespre,
un gran cérvol
travessant el riu.

Em diu: pots ser al mateix temps
vulnerable i poderosa.

Novembre

Novembre,
nits de salamandres,
que es mouen entre els mons
de la terra i l'aigua.
Arribem al vespre,
anem molt a poc a poc per
no atropellar-ne cap.
De sobte ens sobrevola
un gamarús,
un traç de plomes silencioses
camí amunt
a la llum dels fars.

Dolor

Del clatell surten
les ones, batec ardent
i neguitós.
Per dins del braç
i l'espatlla corren,
fredes i greus,
les rígides salamandres
que he desvetllat
aquest novembre.
Els ancestres
i els pensaments
s'enreden com
ràfegues de foc fred
entre les fibres del cos
i la ment.
Un calfred de por
que s'allarga, congelat,
minut rere minut rere minut.


Arraulida,
menjo com una ossa.
Omplir, omplir cada escletxa.

Se t'ha oblidat
que ja vas descobrir
on és el buit.

 

 

Casa de la infància

Casa de la infància.

Feia olor de cera de mobles
i de deliciós poliment
de la mopa; el terra de parquet
encolat grinyolava
delicadament com una música i lluïa.
Et rebia la llum d'ambre
dels vitralls del rebedor.
Al forn hi havia un pastís
i, en una tauleta, tassetes
de xocolata desfeta i crepes.
Damunt del piano, sempre,
tres angelets de ceràmica
graciosos, bonics i tendres,
cadascun tocant un instrument diferent.
Per tot, netedat i ordre;
com deia l'àvia, es podia menjar
darrere els quadres.
Davant la llar de foc,
un barrilet de vi dolç,
mobles còmodes, plantes
i una lluminosa vitrina
plena de tresors.
A les habitacions,
moqueta molsuda
i edredons alemanys de plomes,
ben plegats als peus del llit.
Llum suau, escalfor, silenci,
converses tranquil·les i curoses.
La cosineta ha vingut de visita
i, tímida, contempla amb
els ulls ben oberts
cada racó.

Pel camí enfangat

Pel camí enfangat,
llum daurada
de les branques mullades,
tombades pel pes
de l'aigua i la vellesa.
Mosaic de fulles
descomponent-se
sota els peus;
damunt del cap,
l'univers somriu.

Damunt la gespa verda

Damunt la gespa verda
un cercle perfecte de fulles taronges.

L'auró ha començat a canviar de color.

 

 

 

Jo

Diu aquesta dona sàvia
que enmig del bell
consell de les deesses,
estic jo darrere el vel
de la consciència.

Seiem a la taula
que han parat Demèter i Afrodita:
pa, fruita, formatge i vi,
blanques estovalles, flors,
i em sento nua i tímida
davant del seu poder.

Així i tot aquí mano jo,
i dono la paraula i el vot;
al cap i a la fi
seré, en aquesta vida,
l'única presidenta
d'aquesta assemblea.

Cada etapa d'aquest camí
en tinc una o dues
caminant al meu costat;
sovint m'acompanya
un petit comitè, que envia
al meu voltant la
benedicció del seu poder diví.

La tasca consisteix
a fer que no es barallin,
que mai oblidin
que són amb mi per
fer-me divina.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Persèfone

Estimada, tu has recorregut aquest camí abans que jo.
Tu has anat a les palpentes resseguint les parets fredes del món.
Tu has plorat per la foscor cercant la suavitat i l'escalfor de la teva mare.
Tu has menjat les llavors de la teva pròpia tenebra.
Segueixo les teves passes.
Vull seure al costat del teu setial
i aprendre de tu a ser
reina de la meva ombra.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Atena

M'esguardes amb la cara seriosa
que faig davant del mirall.
Tu i jo sabem
que no som tan fortes
com volem semblar.
Teixim, juntes, i l'ordre
rígid i ferotge de les nostres ments
es convertirà en
un suau embolcall.
De tant en tant, encara,
em poses el casc i
m'envies a la batalla. 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Demèter

Encara em cal la teva ajuda
per ser allò que persegueixo
des d'aquell dia al tren que vaig sentir
per primera vegada
el primer moviment
del meu primer fill.

Ser el centre
de l'ona que expandeix
indiscriminadament
amor sense condició:
acceptació, empara.

Que fàcil era, estimada,
amb una criatura a dins,
però, en el dia a dia, com costa.

Ser nutrició i acollida
no només per als fills,
no només per als infants.
Braços bressolant, pits rajant,
mans obrint-se a cada
manifestació de la vida,
donant per donar-se.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Àrtemis

M'he ficat
a la boscúria, sortint del camí.
Les branques baixes i
els esbarzers
m'esgarrinxen sense fer mal.
Agulles de pi entre els pits
i els cabells.
M'ha bordat un cabirol
i sento el tambor
del seu galop a la terra.
Tu, benvolguda,
aproves aquesta aventura solitària.
Trobo allò que buscava:
allà baix hi ha la bassa
que es veia al mapa.
Uns cavalls pasturen vora l'aigua.

 

 Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hèstia

Fes que el meu dia a dia,
rentar els plats,
fer el llit,
preparar el sopar,
sigui sempre sagrat.
Dóna'm reverència.
Et veig somriure
i em guies els dits,
i la meva rutina
és art i ritual.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hera

Vigilo amb els teus cent ulls
i sota la guia del teu pare,
que tot es mantingui
dins
de la via correcta.

Quan penso que no ets amb mi,
em fas una fiblada
a la dreta de la pelvis,
recta sí, però no rígida.

M'ha costat
i de vegades encara em costa, entendre
què em demanaves.
Ara sé que em protegeixes
i que m'abraces cada cop
que dic no.
Ets la meva frontera
i la meva muralla. 

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Afrodita

Per tu he abusat
del meu cos,
estimada.

Marques de dits a les natges,
la pell adolorida.

Per tu he jagut
amb les cames i els ulls
entreoberts,
al sol de juny;
una copa de vi blanc i fresc a la mà
i un somriure de plaer
i joc al rostre.

Per tu he saltat rient endavant
sense pensar en el demà.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Camí de Llaés

Tinc un dia dolent
d'aquells que m'assequen la gola,
d'aquells on, per molt que m'esforci,
el pes de la mesquinesa
i el ressentiment
m'enfosqueixen la vista
amb la llana mullada
de sempre.
Tot a dins meu i al voltant pesa
d'abandó i descura.
I al mateix temps, no.

Baixem des del sol de tarda
de Santa Maria de Besora,
dàlies, begònies, geranis.
És una pista estreta i asfaltada.
El camí ràpidament es torna fosc,
en un revolt veiem un embolic
de color taronja que és una gallina morta,
i dues més, camí avall.
Ens parlen de misteris
i d'espants de nit.

Un pontet sobre un torrent de pedres
ens duu al fons de la vall
travessant un llòbrec bosc de boixos secs
que de sobte s'il·lumina
amb el verd alegre de plàtans alts
i l'espurneig del sol.

Ara tornem a pujar:
a l'esquerra apareixen prats, primer.
Després roures, densos i foscos,
que es tornen un atapeïment de fajos
a les dues bandes, pendents impenetrables.

El camí s'obre, amunt altre cop.
Ara tenim camps verds, feixes de bona herba.
A la nostra dreta s'aixeca un puig,
terrasses estretes, i alzines fent
un niu al cim, entre la roca.
Ens aturem un moment
sota una gran noguera.
Un castell dalt del tossal
que sembla una vil·la romana.

Avui viatgem al poble

Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.

És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.

Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.

Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.

Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".

Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.

 

 

La besàvia Agneta i el pare al seu costat 

Dins del vagó de tren

Dins del vagó de tren,
la dona que seu
al davant meu i jo
veiem al mateix temps
una papallona que voleteja,
inquieta, enlluernada pels fluorescents.
Sembla que ningú més, al vagó ple,
se n'ha adonat,
però les dues fem
una exclamació
i ens la quedem mirant
somrient
i somrient-nos.

Viatge en autobús

A la terrassa d'un bar
una àvia somriu amb tota l'ànima
mirant la seva neta.
Damunt nostre continuen passant,
baixes, les avionetes dels bombers;
groc contra el blau rutilant,
incansables. Em sembla,
per un instant,
que sento olor de foc.
Entra un vellet amb un bastó,
uns quants passatgers l'acompanyem
amb la mirada,
acaronant-lo per dins en veure
la seva fragilitat i la seva simpatia;
els ulls se m'omplen de llàgrimes
de tendresa i respecte, i la conductora
ha esperat que segués per arrencar.
Es fa estrany haver celebrat
els quaranta-vuit fa només dos dies
i sentir-me tan nena.
Tot és bonic i m'entendreix
veure com somriuen els ulls
de les persones que es miren.
Una nena d'un any i mig
mira dolçament la seva mare
i fa la veu més suau repetint
mama, mama, mama.

Coloms

S'han avesat a viure
amb nosaltres;
entre la nostra brutícia
i les nostres deixalles.
Per això els hem ficat
al mateix grup
que a les rates
i als escarabats:
el nostre mirall, i el nostre terror.
Però els coloms,
portadors de l'Esperit Sant,
símbols de l'amor,
insistents músics de les eixides
de la ciutat,
còmics passejants nerviosos
que humanitzem per riure,
sobrevolen els camps i la carretera
i es riuen de nosaltres,
que fem cua entre el fum i l'estrèpit.
Es llancen com sagetes,
tomben, pugen i baixen.
Són els amos de tots els plans
que el cel té damunt nostre.

El cantant de sygyt

Tanca els ulls, discret,
enmig de l'estepa que xiula,
a la vora d'un fil d'aigua.
Comença el seu cant
com un tro o un vent de tempesta,
removent el seu interior
per invocar l'ànima del lloc.
De cop,
un raig de llum
li surt, radiant, de la boca entreoberta.
Es buida en un trànsit,
i és el cant dels ocells en sortir el sol,
una escletxa de claror
entre núvols negres.
La música de l'aigua gèlida
i la brisa entre les espigues.
El cantant és en un altre lloc
on un fil de llum visible
l'uneix a cada bri d'herba, al cel,
a les pedres que el riuet tomba.

 

A una vella cega de Zanskar

Rig Sin surt de la casa,

sota el sol i el cel

de cristall a quatre mil metres,

embolcallada amb robes velles

i descolorides,

una capa de pell d'ovella,

el seu barret de llana taronja

i la certesa

de ser encara útil a les seves

filles i nétes.

S'asseu enmig del camp,

una petita falç a la mà,

i passa el dia damunt la terra,

arrencant menuts feixos d'herba,

apilant-los ordenadament

al seu voltant,

deixant que les mans repeteixin

el gest de tots els curts estius

de la seva vida,

els ulls tancats fa anys.

Han d'afanyar-se,

tot el menjar de l'any

per a la família i les bèsties

caldrà collir-lo

en aquests tres mesos.

El sol ja baixa,

la suor li cobreix els

cabells curts;

la besàvia s'ajeu dolçament

entre l'herba collida,

la falç a la mà encara.

Tres dies després descansarà

per sempre.

Que la mort no em trobi

asseguda a la butaca,

amb la mirada perduda!

Besàvia, vull, com tu,

morir vellíssima,

esgotada i orgullosa,

present i necessària

en la vida que m'envolta.

 

Himalaya, Land of Women. Marianne Chaud

És dos d'abril

I despise my own hypersensitiveness, 

which requires so much reassurance. 

It is certainly abnormal to crave 

so much to be loved and understood.
Anaïs Nin

És dos d'abril
i ha esclatat del tot
la primavera.
Encara que vagi fent
senyals des de gener,
sempre sento
que arriba massa de pressa.
A l'autopista reverbera el sol
i refulgeix l'herba;
una renglera de pollancres
translúcids de tan tendres;
banderes de glicines en flor
a les tanques contra el soroll,
i camps de colza gairebé
excessius.
Fa calor, els ulls em couen.
He començat tot just aquesta nit
a despertar de dies de foscor;
a un dolor primigeni s'hi sumen
mil petites noses inflades d'orgull,
i em sento com un Sebastià ridícul,
o més aviat com un Sebastià avergonyit,
mirant una paròdia
de si mateix.
Ve una altra figura
a renyar-me per tanta queixa:
aquesta mare no se sap
la causa de tot
i no m'entén. Per fer-me
sortir del cau
em burxa amb un pal.

Els corrents marítims,
no sé per què,
aturen els meus missatges
en una ampolla.

El quadrat de cel de la finestra

El quadrat de cel de la finestra
és de blau cobalt puntejat d'estels.
Tanco els ulls però la ment
és plena de ficcions i de neguits. Durant el dia passo
els ulls per totes les coses,
ben bé com el lliscant focus
d'una presó.
Veig tot allò que m'envolta
com el llast que vull llençar
per la borda d'aquest viatge d'inèrcia on no sé què faig.
Cada calaix, armari o lleixa
pateix el mateix escrutini;
al meu cap només
hi ha la idea
del parell de caixes que salvaria.
Un petit cataclisme bíblic
manegaria la resta:
foc, aigua, terratrèmol.

No sé quin pecat

No sé quin pecat,
meu o heretat,
expio en aquest món.
Sísif, almenys,
va gaudir de la vida
i no va pagar
la seva impietat
fins a la seva mort.
Jo he de passar
cada instant
de cada hora
voltant el meu precari
castell de sorra,
que es desmorona
contínuament.
Surto a trenc d'alba
carregada
amb pales i rasclets
i em passo el dia
refent i apuntalant,
atenta a les esquerdes
i als esfondraments.
Mai no acabo:
allà on miro veig
els granets de sorra
rodolant avall.
I si m'assec un dia
relaxadament al tron
mentre em bec una
copa de vi
contemplant el foc,
em desperto el matí següent
dormint entre les runes.

Ja és de nit

Ja és de nit;
sota el cel cobalt,
els llums taronja
tan tristos
i les finestres
que es van encenent
en arribar la gent
a casa.
Que d'hora
es fa fosc,
sembla que el dia
sigui més curt que mai.

Núvols per la finestra

Núvols per la finestra
des de gran altura,
roques imponents
enmig del mar,
penya-segats.
Cims retuts pel vent,
llacs, planures,
fins i tot carrers estrets
o amples,
i cases d'altri.
Menjars amb sabors estranys,
olors diferents.
Un telefèric pujant a
quatre mil metres.
L'olor salada
i molla de la coberta
d'un vaixell.

No cal una transformació completa

No cal una transformació completa
per provocar un gran canvi.
Els matisos ho són tot.
Només cal un petit pas
del sol rere la muntanya
per convertir l'aire gris
en mel rosada.

M'agrada quan

M'agrada quan,
segons el que he sopat,
a mitja nit em desperta
la set.

Puc,
en la foscor del lavabo,
beure'm l'un darrere l'altre
dos o tres gots d'aigua
omplerts a cegues
de l'aixeta.

En cap altre moment
em sembla tan dolça i necessària.
Sóc com una viatgera
que arriba,
desesperada,
a l'oasi.