Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...


15.2.25

Baba Iagà

Camina, camina!
Aquí tens el teu camí i l'has de seguir.
Pots aturar-te a descansar,
però fuig dels miratges.
Si el camí puja, puja.
Si el camí baixa, baixa.
Llença't al mar si has d'anar al mar.
I endinsa't a la terra si el camí t'hi porta.

No tinguis por.
La por fereix més que les espases.
Més que els accidents de trànsit,
que les ensopegades,
que les caigudes per precipicis,
que homes dolents a les cantonades.
Més que els avions,
els arbres,
o la pluja.
Més que l'oblit.
Més que la vergonya.

Al final del camí,
no has de rebre cap medalla.
Quan vas venir ja havies guanyat
tot el teu premi.
Enterra l'orgull
que t'encarcara els genolls,
et gela l'esquena,
t'esmicola els peus.

No facis trampes,
no esquivis res,
no agafis dreceres,
ni posis excuses.
Tens tot aquest temps
per cremar cada fals reflex,
cada maniquí
que posis en el teu lloc
davant del món.

Dins la seva cabana
amb potes de pollastre
t'espera la gran àvia.
I per cada excusa que t'enxampi
et traurà deu anys de vida,
fins que acabis
ajaguda en un bressol,
sense dents,
amb els ulls clucs,
nafrada sota els bolquers,
demanant
de tornar al ventre fosc
de la teva mare.

____________________________________

Baba Yaga


Walk, walk!
Here is your path, and you must follow it.
You may stop to rest,
but avoid mirages.
If the path goes up, go up.
If the path goes down, go down.
Throw yourself into the sea if you must go into the sea.
And go into the earth if the path leads you there.

Do not be afraid.
Fear hurts more than swords.
More than traffic accidents,
than stumbling,
than falling off cliffs,
than bad men on corners.
More than planes,
trees,
or rain.
More than oblivion.
More than shame.

At the end of the path,
you won't receive any medals.
When you came,
you had already won
your entire prize.
Bury the pride
that burdens your knees,
freezes your back,
crushes your feet.

Don't cheat,
don't dodge anything,
don't take shortcuts,
or make excuses.
You have all this time
to burn every false reflection,
every mannequin
that you put in your place
in front of the world.

In her hut
with chicken legs
the great grandmother awaits you.
And for every excuse that you make
she will take away ten years of your life,
until you end
lying in a crib,
toothless,
with your eyes closed,
sore under your diapers,
asking
to return
to the dark womb
of your mother.

 ____________________________________

Thank you for the inspiration, Dr. Catherine Svehla. Fierce wildness and the Baba Yaga

8.2.25

Lynch, Dreams, and Ishiguro's Masterpiece

 

He went back into the Purple Ocean

I'm sitting on the sofa, almost getting ready for bed. My husband suddenly looks at me from behind the kitchen bar and comes looking at his phone: "S'ha mort David Lynch!". I'm not going to say "we couldn't believe it," as he was 78, and the moment I would face his death came to my mind many times when I watched his daily weather reports after the pandemic, but ‒and this is something I don't usually say about famous people, as I tend to see with some contempt the adoration of celebrities and all the drama in the media when something like this happens‒ it really felt like a loss. The loss of a genius friend you love but don't see often.

For us, my husband and me, who are almost opposite in preferences related to art, entertainment, and hobbies, Lynch was common ground. We met when we both had watched Lynch in the nineties and had learned let's say, "the basic" set of responses to the edgy, bizarre, and poetic first layers of his works. Later, at the beginning of our relationship, we had watched Twin Peaks ‒smoking and eating donuts at his place‒ and started from there, rewatching all the films from the understanding, attention, and better image quality available in our late thirties and early forties. I began listening and reading his interviews, learning about his mind, his creativity, his healthy and indestructible vitality, his wisdom, his music.

Twin Peaks, the Return, brought us the opportunity of diving into Lynch one more time, offering the soundtrack to the trips to our new house in the woods, that are wondrous but strange, and rekindling the desire for going deep into the meaning and the intuition his films suggested.

That weekend after Lynch's death, we had our private celebration in the house in the mountains, rewatching the extraordinary masterpiece Mulholland Drive, connecting dots in and between our minds like beacons of meaning and insight.


An unasked Final Question

Nothing makes the feeling of death more powerful than when a question arises and you realise the impossibility of ever being able to ask it. Not that before the 15th of January was it probable that I asked anything to David Lynch, but now... it's impossible; it won't happen unless it's in dreams.

My question to Lynch would be about violence, about pain. Would he excuse my closing my eyes like a little girl before his violent images? What would he say? Twin Peaks talks about the banalisation of violence on TV, and I believe his films show violence in a way that has a profound reason to be that way, but, anyway, I can't watch. I can't watch, I can't even listen to, the beating in Wild at Heart (it still hurts when I slightly approach the memory of it), the Black Woodsman's skull crushings, the sadism in Blue Velvet, all that. And the fact that I have to skip some parts of it feels like a treason to his work.

Knowing what I know about his view of life, the benevolence of his address to the world, the spiritual enlightenment he wanted for humanity... I understand his use of violence as a way to show the dualism, the search of balance between light and darkness, the acceptance of the macabre inside the sublime. So this is the question that remains unasked in me... Mr. Lynch, what do you make of this inability? What can't I see inside of me, in the world, and why? Am I too "pure," am I too weak, am I too blind? Someday I will have the answers, but for now I'm missing a piece.

After reading the sad news of his death, I went to bed that day to finish a little book that had been on my to-read list for twenty years: The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde. The world is winking around us all the time.

 

In Dreams

I'm living days full of things to do and places to go, with intense hours of work, daily train and taxi trips, many matters to control, and little time to stop, to be quiet, to do nothing. Only music and books on the train and before bed, and sleep as a sacred and primordial force, are lifting me up from the heavy earth.

I lay in bed, my legs and feet and lower back tired and aching, a new book in my hands. A book that has also been on the list, waiting for the right moment. A book I don't know absolutely anything about, except it's by Kazuo Ishiguro, whose other books I've read I've loved: The Remains of the Day, When We Were Orphans, Never Let Me Go, The Buried Giant, Klara and the Sun, and Nocturnes. Between them, they don't have many superficial elements in common. The settings, the style, the structure... I remember being different in each book and related to the internal needs of the book rather than to a personal style of the writer, as if he was using his amazing, formal, rich, perfect language to serve the needs of each of these books, to channel what each book has to say. 

I start reading The Unconsoled by Kazuo Ishiguro. I don't know anything about it, not even, being an ebook, how long it is. It might be set in the pseudo-perfect world of an English great estate, or in the Tintinesque world of a Shanghai at war, or even in a misty post-Arthurian Britain. But after the first few pages, I see I'm not in an ordinary story. Definitely it reminds me more of The Buried Giant, and it certainly calls for a bit of Lynchean mind openness, because just before falling asleep I realise I'm dreaming. I'm not reading about a dream... I'm dreaming about a man, his story, his whole life. Thus start the days of my dreams of Mr. Ryder. 

After the first chapters, I confess having looked for some information about The Unconsoled. For starters, I see people love it or hate it. I understand why some people would hate to be put in a dreaming state; we are so used to the linear story, to the three-act structure, that this oneiric confusion will make some dizzy. But I find myself enjoying the ride a lot. I love dreaming. I write my dreams, I make poems about them, I have dream journals, I do the Twelve Days of Dreaming Ritual... Dreaming, to me, is a present to the mind and the body.

I suddenly wake up, sweaty and thirsty. It's 3:53, again. I stand up in the middle of the dark, slightly unsteady, feeling my way to the bathroom, my eyes closed. I pee and I wash my face, and then I drink a full cup of water from the tap, the midnight oasis. 

I go back to bed, trying to get comfortable, checking the tension in my jaw, in my neck, in my back, loosening the fibres of my body, breathing deeply. I tumble for some time, from side to side.

Some moments later, I stand up again. The blinds are still completely black. I go through some black sheets hanging up across the room to dry; it feels like the side curtains of a theatre.

I open the bedroom door, and I'm in a big room with bright lights on. Seconds later, I realise it's not a room but some kind of indoor sports court, full of partitions and people and beds as in an emergency relief facility. I talk to some people, but I go directly to the opposite corner, where I see a cot in which my baby daughter is trying to sleep. She's tumbling from side to side, trying to find a comfortable position. She's not crying; she's not scared. I can see she's just a little anxious, moving her small lips as she does when she sucks her thumb or as if she were quietly talking to me. She smells of growth and milk; my breasts tighten. I talk to her softly, stroking her chest and her belly, telling her sweet things, telling her to breathe deeply.

 

Isn't it Too Dreamy?

The first hint of the special world of The Unconsoled comes on page 3, and it's about the magic and freedom of time in dreams. Here, the lift trip from the hotel lobby to a room takes the same time a car ride would take. As I was reading the detailed explanations and long exchanges in that passage, I started suspecting something was off, so much as to go back and check that I had read well, and they were still in the lift and not already outside it. Time is elastic, and in the book there are almost no references to clocks or watches. It makes me think of the dream sequence in Smultronstället by Bergman and also of the many time-related dreams I've had, in which I felt anxious about having little time or being on time, or not knowing the time. How would dreams be before clocks ruled our lives? Through the book, if I don't let myself be carried away, I feel anxious. But if I just read on, accepting things as they come, I see everything is fine, as Ryder does. Every time he tries to control time or events, he gets scared. Every time he detaches himself from the eerie atmosphere around him, he gets angry and frustrated.

Space is also wildly free in the dream world. It sounds very plausible to a dream the fact that Ryder discovers shortcuts connecting apparently distant places, and after Ryder's first surprise he starts using this flexibility, as if he has learned the internal logic of his own dream and can benefit from it. He also discovers that a place is at the same place another place, making time and space a mix of analogous sensations. This is why my dreams take place at my parents' house when they deal with important topics, when I have to make decisions or assert myself, or demand to be valued. Any place is my parents' house; any place can suddenly dissolve into my parents' house or be my parents' house and another place at the same time. In the end, it's not my parents' house; it's my mind, like everything else in my dreams.

This applies to people, too. Ryder meets many people during the days after his arrival in town, but of all the people, many are himself; others are symbols; others are parts of himself he needs to work on. The whole book is like Lynch's Red Room: the mind of the dreamer who dreams and then lives inside the dream. It makes me think so much about my own dreams. All our dreams are pieces of the same big life-long story, and all dreams are about the same, the deepest truth, the only truth we can really learn and finally understand: who we are.

 

The Wound

I kneel, bowing in front of Lynch and Ishiguro. We're in a Japanese room surrounded by misty woods. They are both sitting in seiza and look past me into some deep place they only see. I feel so small and shallow as a puddle. I'm trying to keep all their words and pictures inside to ponder for the rest of my life.

Chiron, the afflicted centaur, has come in the shape of Brosky, the conductor, with his wounded leg and his eternal pain, and has told me the only way to live is by loving the wound and helping others heal theirs. 

Mrs. Hoffman has given me a small blue box containing the force, and she has told me it's useless to wait for some extraordinary moment in which the force will vanish. It won't go by any external power. It's the everyday work of love and consciousness that will make it disappear, but it will never, never go away because it is in me as is everything else. The force she has given me, I'll put in my basket with that wet grey wool I sometimes find wrapped around my eyes.


Beneïts dies!

Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.

Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.

Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.


The fire is crackling, a light snow has started to fall, and a robin has come to the bird feeder and looks inside through the window.

 



1.1.25

2024 en llibres

Or, should I say, 2024 in books.

L'any que vaig acabar totes les novel·les i contes de Margaret Atwood, vaig crear la meva pròpia trilogia d'Svalbard i vaig tastar dos mediàtics que em van deixar indiferents. La batalla contra el mòbil i els vídeos irrellevants continua.

25.12.24

Uns nuvolets rosats

Uns nuvolets rosats
enceten el dia de Nadal.
T'estreny una por que
no saps entendre
ni aturar.
Només saps observar
i callar, mirar
amb sorpresa com una part de tu
es nega a celebrar la llum
i voldria allargar encara un temps
els dies de foscor.
Has obert en el moment just
la cambra on guardes
la compassió, i un fil de sol
t'ha escalfat el pit.

Algunes coses, veus,
sempre més seran així:
aquest plor que t'empasses
ara igual que ja fa un any,
l'enyor, la pell tèbia allunyant-se
de les puntes dels dits.

12.7.24

Celebració

I vaig al lavabo a fer un pipí
i a rentar-me les mans abans de marxar.
El sopar bo, la taula bé:
sota el ventilador,
la llum suau,
i tots quatre a prop i
asseguts gairebé igual
que a la taula de casa,
aleshores.

Com sempre, el llamp diminut
que em travessa de peus a cap:
‒Ja està, ja està? Això és tot?
La promesa sempre millor que el regal.
L'anhel sempre més plaent que la troballa.

Percebo, en un lloc entre
els cabells grisos i
el ventre alentit
unes joves llavors de consol.
‒Està bé així, tot està bé.

28.6.24

I es va trobar

I es va trobar
en aquella sala de vidre,
plena d'ecos i reflexos,
amb crits i imatges
sobtadament aliens.

Es veié adormida
sobre dues cadires,
la música sonant com una tempesta
i la gent ballant amb poca gràcia cançons esgotades,
mirant-se de reüll incòmodament,
pregant que l'alcohol els fes efecte més ràpid.

El son de nena,
tan dolç a qualsevol lloc,
el món un bressol.

27.3.24

Perquè vas caminant

Perquè vas caminant
prement-te
tu mateixa
el clatell amb la mà,
fent-te avançar
ben dreta
pel mig dels camins,
carregant pedres
i comptant les hores,
creus que venceràs
el temps
i el dolor,
que, al final,
hi haurà algun premi
a l'esforç o a la constància.

27.2.24

És bonic caminar per aquí

És bonic caminar per aquí
en una tarda de llum i núvols com aquesta.
El nus de carreteres cegament t'envolta,
però també t'alça
i et permet veure el cel fins a l'horitzó
cap als quatre vents.
Les nuvolades blaves que semblaven de tempesta
s'han escampat discretament cap a les vores,
i sota les masses violetes
ara es veuen filagarses rosades
que deuen ser ruixats lleugers
als pobles de la vora.
A les teulades de la ciutat,
reflexos d'or i flamarades de llum;
tots els colors, avui,
acomiaden el dia.
La música a les orelles
silencia el brogit dels cotxes,
però sota el brogit,
sota la música,
sota el lleuger cantusseig
que l'acompanya,
un timbal ressona, dient:
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí? 

Seu,
reposa els peus i els ulls.
Un gat gros de dubte
ajagut sobre el teu pit.

12.2.24

Et lleves amb un somriure

Et lleves amb
un somriure
i els ulls humits;
has descobert
el temps que havies de tardar
a trobar el camí
cap a aquest espai nou
dins dels teus somnis.
Has desplegat
una línia de
llum vermella,
un tentacle intel·ligent i tendre,
la sensible i delicada
trompa d'un elefant,
recorrent els divuit kilòmetres
que et separen d'aquest nou punt
al mapa dels llocs
que et cal acaronar.
Tornes a veure el trajecte,
la cinta que s'estén i avança,
un torrent d'escalfor
que surt de casa,
recorre carrers,
tomba a les cantonades,
vola sobre la carretera
i deixa enrere, petits,
els cotxes;
salta rieres, travessa ponts,
penetra portes,
puja escales.
Es mou de pressa, segura,
en la nit, palpant
fins a trobar-lo:
la persiana abaixada,
l'habitació tèbia, i ell
arraulit, embolicat amb
l'edredó de sempre,
amb la boca entreoberta
i els punys tancats,
la respiració tranquil·la,
el son en pau.

10.2.24

Ha passat la tardor sencera i mig hivern

Ha passat la tardor sencera i mig hivern
i no he trobat les forces per arrencar
les tiges seques dels gladiols:
em dolia pensar en els capolls de papallona
i la vida adormida entre la fullaraca.
Ahir, en arribar, tres taques grogues ens esperaven.
Una salamandra, auguri d'humitat esperada,
i dos narcisos entre les fulles, mig amagats.
A la matinada ens beneeix la desitjada pluja
‒ com diuen a l'orient,
el cel i la terra han fet l'amor
en un llit de boira ‒
i he sortit de matí a sentir
l'herba mullada sota els peus descalços,
amb l'ànim, finalment,
d'arrencar totes les plantes mortes
i deixar lloc als alls de bruixa i les tulipes.
Amb les cintes xopes dels gladiols
he fet creus de Brigit i deesses de palla
mentre somreia i entenia,
els peus glaçats i ardents alhora,
perquè, fins avui,
no havia trobat el moment
de fer aquesta neteja.

25.11.23

Un instant

Un instant,
ets asseguda a la màquina de cosir
acabant les butxaquetes del teu
primer calendari d'advent,
amb els nens dormint
tèbiament a baix.
Imatges de llum i foscor i esperança
entre la roba blava i les estrelles daurades.
Un segon després,
omples les bossetes vermelles
amb nous dolços
per al calendari que acompanyarà
el fill que marxa primer
a escollir els seus camins.
Un cel blau i rosat
amb prims núvols
t'acompanya avui igual
que vint-i-tres anys enrere.
El nus a la gola te'l fa
saber que, igual que aleshores,
vius allò que has vingut a viure:
rebre, nodrir, créixer, acomiadar.

18.4.23

Arribarà l'estiu

Arribarà l'estiu,
les copes espesses dels arbres de davant
es bressaran rítmicament amb
la brisa càlida de la tarda,
i t'aturaràs a celebrar
que has viscut cinquanta anys.
Des dels primers dies de la tornada de la llum
has lluitat per retrobar
tots aquests instants passats.
Tanques els ulls endins,
estirada en la foscor del llit,
i a dins gairebé sempre hi ha només
una nena que veu el món
per la finestra d'un escafandre
ple d'aigua
i mastega sense parar l'oceà de la seva emoció.
Tot ho veus, tot ho has vist,
des del túnel d'aquest espiell.
Al teu voltant, sons, olors, tacte esmorteït,
persones, vivències, plaers,
el món t'ha relliscat entre els dits entumits
mentre intentaves
sentir-ho tot plenament teu.

 


8.3.23

Sedna

Espero amb les mans ertes
que el meu pare m'escapci
els dits entumits
amb la seva destral.
Balenes i dofins de carn rosada
ompliran les profunditats infinites.
Espero, espero.
Soc feta de sorra de platja,
sempre assedegada.
I els dits se'm rebenten
de desig de créixer.
 

18.10.22

Avançant pels solcs

Avançant pels solcs,
sembrant a ruix
llavors de miratges,
esperant que germinin
i es converteixin
en bastons que ens vagin
apuntalant,
endavant,
endavant,
prement tant les mans
que se'ns esberlen
els ossos.

31.7.22

Amb un petit cisell

Amb un petit cisell
vas esmicolant el
perfecte model
de ciment
que et revesteix.
Ja la tenalla
que t'oprimeix el clatell
amb dits de pedra
sembla que s'afluixa.



30.7.22

El verd lluminós

El verd lluminós
de la pineda
es transforma en una aigua
de bronze a la petita cala
i enllà abracen el mar
unes muntanyes grises
i rajos de llum
que pinten l'horitzó
amb pinzellades d'or
entre les nuvolades.
Allà a baix,
les petites meditacions
que fa tothom
de tant en tant
mirant-se l'aigua,
i també els moments
de joc i d'abandó.
M'envolta la remor
de les ones incansables,
la base de moltes capes de so.
Després d'aquestes setmanes
de calor i sequedat,
el mar es mou com una
dona arrodonida i plena,
amb faldilles llargues i blanques.
M'abraça el xerric
constant de les cigales,
el seu so de calor i olor de resina,
de brisa molsuda, d'estiu
prenyat i pesant.
Parrup de coloms a la teulada,
veus que avui escolto
amb benevolència,
un riure, una conversa,
un crit d'infant.


11.7.22

El silenci em cau

El silenci em cau
com una gran bola de pedra.
Es precipita en forma de meteorit
i no el veig perquè arriba
des de darrere l'orella.
L'impacte m'aixafa l'espatlla
i em fon la part esquerra
del clatell.
La resta del cos
tremola i es torça
com un titella sense
una corda.

Camino, però ningú no ho veu,
de gairell.

3.7.22

En la quietud de les coses

En la quietud de les coses,
un petit cruixit.
Sempre la por que, de cop,
s'esfondrin els prestatges de la cuina
amb un terrabastall imprevist i aniquilador.
Que caiguin els llibres com una fila de dòmino,
empesos per una mà invisible.
Tot s'ensorra tota l'estona,
però cal sempre
mirar cap a una altra banda.

26.5.22

Amb els ulls tancats encara

Amb els ulls tancats encara,
escolto des del llit el cor
d'ocells de la matinada.
Hi busco el so de càntir
de l'oriol, la seva música
com un doll de vidre daurat,
la selvàtica cançó groga
entre els arbres alts de la riera.

Obrir la boca i que en surti
un raig de llum de sol.
Net, franc i lleuger.


8.5.22

Mentre em miro la xarxa de venetes

Mentre em miro la xarxa de venetes
que esclaten mudes a les meves cuixes,
recordo com pensava fa no gaire
que la vellesa
        era una mena
                de negligència.

2.5.22

He rascat una mica de fang sec

He rascat una mica de fang sec
que duia enganxat a la bota des d'ahir.
Ara, damunt la rajola negra
de l'andana del tren,
hi ha una polseta de roca
i restes de l'estiu passat,
portades des de la muntanya.


30.4.22

Oh, ja sé, ja sé

Oh, ja sé, ja sé.
El passat també era ple
d'injustícia i desempara,
de perills, ràbia i dolor.
Estava llastrat per prejudicis inacabables,
era una presó de por i de rigidesa.
I, malgrat tot,
com enyoro la bellesa de la terra inviolada,
un temps sense plàstic i sense pressa,
el silenci fantàstic, les nits fosques.


28.4.22

Haibun I



Vas omplint la motxilla amb tot allò que trobes —i pesa. Planys com pedres. El dia no és prou llarg per passar totes les coses entre els corrons d'aquesta màquina, i arribaràs a casa amb la gola premuda pel collar que tant defenses, a menjar desesperada igual que una ossa, com si així s'omplissin tots els forats.


Cau l'edredó
sobre la teva pell.
Demà tot nou.


19.4.22

Semblen galàxies fusionant-se

Semblen galàxies fusionant-se,
dius, i és cert. Núvols de tarda
s'apleguen de pressa
des de darrere els cims.
Del nostre recer estant,
entre les roques, els mirem passar.
Somrius com un nen, ajagut
sobre l'herba fina i dura
que ha sobreviscut a la neu i al vent,
i dos corbs conversen
sobrevolant els prats.
La massa vellutada de la fageda
desplega tan tendrament
la saba que puja, rosada i tèbia.
 

7.4.22

L'anhel m'agradava més

I desideri non invecchiano quasi mai con l'età
Franco Battiato



L'anhel m'agradava més:
era una corda de llum
que em treia del llit
i mantenia
les portes obertes.
M'estic acostumant
a viure entre bambolines,
però cap vivència
és millor que el desig.

Es va alçant
un vel darrere l'altre
mentre es desplomen els dies.

20.3.22

Il·lusionista

A cada funció són més breus
els aplaudiments.
Per molt que la maga intenta
viure d'il·lusió en il·lusió,
els trucs li fallen
i cada espectacle acaba,
decebedor,
només amb
la trampa de
noves promeses.
Potser arribarà el dia
que no li quedi res
per sostenir l'engany.
Llevar-se mirant les hores
sense esperar res,
sense anhelar res.
No sap si allò serà
el cel o l'infern.

14.3.22

Borrasca de pètals

Sota el cel espès i les pruneres bordes
una borrasca de pètals.
Les flors pàl·lides
del salze
damunt de l'aigua.
Xiuxiueig del canyís.

11.3.22

Amb la seva túnica d'estels

Amb la seva túnica d'estels
em parla l'astròloga:
Mercuri ha entrat en Peixos, diu,
i jo soc un manyoc
de cabells i roba
i barbotejo amb els ulls al cel;
planetes i estrelles
lliscant gegantins en la negror.
Només sé que les paraules
se m'ofeguen dins una copa
de pensaments,
que tot em sembla
més o menys
la mateixa cosa,
que tinc la boca cosida
amb puntades de confusió.
Callar, callar.
Deixar-me enfondir
en aquesta aigua negra
com una llavor xopa:
tot aquest brogit dissolent-se
en l'acollidora fondària.

10.3.22

Anem surant

Anem surant
damunt les apassionades
aigües del món.
De vegades
ens adoloreix
el reguerot que ha fet
la pluja al camí,
i de vegades ens sembla
herald d'esperança.

27.2.22

Parlo un moment amb l'Arnau

Parlo un moment amb l'Arnau.
Fill, tu i jo que som
tan casolans, te'ns imagines
deixant-ho tot, ficant
la gata en una bossa,
triant allò que de ben segur no es pot triar,
t'imagines la por i el desconsol?
Tinc, diu, vint-i-un anys:
jo seria cridat a files
i no us podria acompanyar.

Miro la mel ardent del sol
just elevant-se darrere les muntanyes,
els ocells fa ja unes hores
que celebren cada instant;
els seus afanys haurien de ser els meus.

Un neguit em pessiga el ventre.
Soc els ulls de totes les mares
que miren el cel aquest matí,
agraint la fi d'una altra nit
i tement l'arribada d'un nou dia.

24.2.22

Jo vivia al carrer Ferlandina

Jo vivia al Carrer Ferlandina
el dia que van inaugurar el MACBA.
El nostre respecte fred i encès
per la vida proletària,
que només dos jovenets burgesos
poden tenir en aquesta mesura,
s'indignà en veure les fileres
de testos amb alts i fins xiprers
que van posar per
decorar l'esplanada el dia de l'acte
i alhora amagar als ulls
de la princesa i tota la cort
la resta del barri.
De manera activista vivíem
al cor d'aquell petit gueto filipí
i preferíem, com hauria dit Battiato,
un cuscús al bar més brut del Carrer Avinyó
sobre tots els modernets
postolímpics i sobreculturitzats.

20.2.22

Després de tot un dia

Després de tot un dia de benèfica pluja,
hem passat la nit embolcallats per la boira.
M'he llevat quan clarejava
i un concert d'ocells celebrava la primavera.
Primeres flors a la forsítia!
El saüc ja està brotant!
Mireu els narcisos que ja despunten!

Li ha costat una bona estona, al sol,
elevar amunt amunt la boira;
des del meu cau veia el vapor
que sortia dels porticons xops.
A estones, la vista des de les finestres era,
només, llum lletosa i tèrbola.
A migdia, però, el sol ja ho senyorejava tot:
hem sortit al jardí per contemplar
el vellut de la molsa sobre les branques del roure
i a sentir la remor de la brisa
que movia flonjament les copes dels pins.
Més tard, l'herba, encara seca i arranada
m'ha cridat per estirar-m'hi.
A l'esquena he sentit la mica d'humitat i l'escalfor
que s'elevava de la terra.
Sempre que puc tanco els ulls mirant el sol:
la llum blanquíssima i enlluernadora primer
i de seguida la claror carmesina vinçada de porpra;
després de la negror del no-res, es feu la llum i aquest
fou el primer color que devien veure
els nostres ulls dins la panxa de la nostra mare.

Abelles

Art is the stored honey of the human soul,
gathered on wings of misery and travail.

Theodore Dreiser


M'explica el meu amic
que les abelles
viuen menys de quaranta dies,
i durant el seu temps de treball incansable
visiten unes mil flors.
El seu llegat en deixar el món
és gairebé una cullerada de mel
com la que jo, cada matí,
em poso a les farinetes.

Quanta mel he acumulat,
de moment, en els quaranta-vuit anys
del meu pas per la terra?
Cada segon és una flor
que visito amb més o menys consciència.
Cada vers que escric,
pena, meravella o joia concentrades.


Cuarenta días - Jesús Miramón


19.2.22

He parat

He parat a menjar-me els entrepans
que m'he fet per berenar-sopar.
En entrar a la placeta,
de cop m'han semblat sòrdides
la pudor de pixats de l'estret passatge
i la sorra polsosa amb quatre arbres pelats.
Una fiblada de desencís
feta de carrers bruts
i fanals ataronjats
m'ha vingut a trobar un moment.
M'he agafat de la mà
i m'he tibat endavant.

El quadrat de cel es va enfosquint,
hi ha el deixant d'un avió, encara ple de sol,
i gavines planejant
entre els edificis
inconfusibles de Barcelona.
A la plaça,
ara que han marxat uns gossos,
només jo bevent-me el te
i dues noies entrenant
seriosament moviments de boxa,
amb guants i una mena
d'escuts per a les mans.
Somriuen i s'animen després de cada assalt.
En un lloc més bonic
no serien tan belles.

23.1.22

Vaig camí de casa

Vaig camí de casa
i és l'hora de la tarda
quan la mel càlida de la posta
tot d'una s'apaga
i a les cases encara buides
una llum grisa i freda
cau damunt de les coses.


Sota el cel negre,
daurats fanals encesos.
Tanca les cortines.

 

16.12.21

Desembre

Surto tard de l'escola
després d'una reunió.
Al braç, el pes dels darrers
exàmens per revisar.
Pel passeig del parc
em sobta la bellesa
de la lluna molt brillant
dalt del blau d'advent del Cel,
entre les branques ja
nues dels plàtans i els
castanyers d'índies.
Més avall, la franja de la Terra,
feta de la llum taronja
dels fanals i el gris de la pedra.
En la foscor veig dos ànecs
que arriben a la bassa
a passar la nit
i sento la suau remor
de l'esquitx
que fan en posar-se
damunt de l'aigua.

 

 


 

7.12.21

Cérvol

En somnis revisc
els dolors grans i petits
de la meva infància
i dels meus avantpassats.
Sobre les espatlles carrego
les penes d'una filera de dones.
Les dureses, els abandons,
els desamors, la falta
de compassió, la rigidesa.
Els ulls se m'omplen
sovint de llàgrimes,
les peces es van encaixant i,
en despertar,
sento per uns instants
que estic completa.

Aparto un moment els ulls
de la carretera,
i des del pont veig,
en la penombra del vespre,
un gran cérvol
travessant el riu.

Em diu: pots ser al mateix temps
vulnerable i poderosa.



23.11.21

Novembre

Novembre,
nits de salamandres,
que es mouen entre els mons
de la terra i l'aigua.
Arribem al vespre,
anem molt a poc a poc per
no atropellar-ne cap.
De sobte ens sobrevola
un gamarús,
un traç de plomes silencioses
camí amunt
a la llum dels fars.



Dolor

Del clatell surten
les ones, batec ardent
i neguitós.
Per dins del braç
i l'espatlla corren,
fredes i greus,
les rígides salamandres
que he desvetllat
aquest novembre.
Els ancestres
i els pensaments
s'enreden com
ràfegues de foc fred
entre les fibres del cos
i la ment.
Un calfred de por
que s'allarga, congelat,
minut rere minut rere minut.


Arraulida,
menjo com una ossa.
Omplir, omplir cada escletxa.

Se t'ha oblidat
que ja vas descobrir
on és el buit.

 

 

Casa de la infància

Casa de la infància.

Feia olor de cera de mobles
i de deliciós poliment
de la mopa; el terra de parquet
encolat grinyolava
delicadament com una música i lluïa.
Et rebia la llum d'ambre
dels vitralls del rebedor.
Al forn hi havia un pastís
i, en una tauleta, tassetes
de xocolata desfeta i crepes.
Damunt del piano, sempre,
tres angelets de ceràmica
graciosos, bonics i tendres,
cadascun tocant un instrument diferent.
Per tot, netedat i ordre;
com deia l'àvia, es podia menjar
darrere els quadres.
Davant la llar de foc,
un barrilet de vi dolç,
mobles còmodes, plantes
i una lluminosa vitrina
plena de tresors.
A les habitacions,
moqueta molsuda
i edredons alemanys de plomes,
ben plegats als peus del llit.
Llum suau, escalfor, silenci,
converses tranquil·les i curoses.
La cosineta ha vingut de visita
i, tímida, contempla amb
els ulls ben oberts
cada racó.



31.10.21

Pel camí enfangat

Pel camí enfangat,
llum daurada
de les branques mullades,
tombades pel pes
de l'aigua i la vellesa.
Mosaic de fulles
descomponent-se
sota els peus;
damunt del cap,
l'univers somriu.



15.10.21

Damunt la gespa verda

Damunt la gespa verda
un cercle perfecte de fulles taronges.
L'auró ha començat a canviar de color.
 
 
 

30.8.21

Jo

Diu aquesta dona sàvia
que enmig del bell
consell de les deesses,
estic jo darrere el vel
de la consciència.

Seiem a la taula
que han parat Demèter i Afrodita:
pa, fruita, formatge i vi,
blanques estovalles, flors,
i em sento nua i tímida
davant del seu poder.

Així i tot aquí mano jo,
i dono la paraula i el vot;
al cap i a la fi
seré, en aquesta vida,
l'única presidenta
d'aquesta assemblea.

Cada etapa d'aquest camí
en tinc una o dues
caminant al meu costat;
sovint m'acompanya
un petit comitè, que envia
al meu voltant la
benedicció del seu poder diví.

La tasca consisteix
a fer que no es barallin,
que mai oblidin
que són amb mi per
fer-me divina.

 

 


Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Persèfone

Estimada, tu has recorregut aquest camí abans que jo.
Tu has anat a les palpentes resseguint les parets fredes del món.
Tu has plorat per la foscor cercant la suavitat i l'escalfor de la teva mare.
Tu has menjat les llavors de la teva pròpia tenebra.
Segueixo les teves passes.
Vull seure al costat del teu setial
i aprendre de tu a ser
reina de la meva ombra.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Atena

M'esguardes amb la cara seriosa
que faig davant del mirall.
Tu i jo sabem
que no som tan fortes
com volem semblar.
Teixim, juntes, i l'ordre
rígid i ferotge de les nostres ments
es convertirà en
un suau embolcall.
De tant en tant, encara,
em poses el casc i
m'envies a la batalla. 




Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Demèter

Encara em cal la teva ajuda
per ser allò que persegueixo
des d'aquell dia al tren que vaig sentir
per primera vegada
el primer moviment
del meu primer fill.

Ser el centre
de l'ona que expandeix
indiscriminadament
amor sense condició:
acceptació, empara.

Que fàcil era, estimada,
amb una criatura a dins,
però, en el dia a dia, com costa.

Ser nutrició i acollida
no només per als fills,
no només per als infants.
Braços bressolant, pits rajant,
mans obrint-se a cada
manifestació de la vida,
donant per donar-se.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Àrtemis

M'he ficat
a la boscúria, sortint del camí.
Les branques baixes i
els esbarzers
m'esgarrinxen sense fer mal.
Agulles de pi entre els pits
i els cabells.
M'ha bordat un cabirol
i sento el tambor
del seu galop a la terra.
Tu, benvolguda,
aproves aquesta aventura solitària.
Trobo allò que buscava:
allà baix hi ha la bassa
que es veia al mapa.
Uns cavalls pasturen vora l'aigua.


 

 Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hèstia

Fes que el meu dia a dia,
rentar els plats,
fer el llit,
preparar el sopar,
sigui sempre sagrat.
Dóna'm reverència.
Et veig somriure
i em guies els dits,
i la meva rutina
és art i ritual.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hera

Vigilo amb els teus cent ulls
i sota la guia del teu pare,
que tot es mantingui
dins
de la via correcta.

Quan penso que no ets amb mi,
em fas una fiblada
a la dreta de la pelvis,
recta sí, però no rígida.

M'ha costat
i de vegades encara em costa, entendre
què em demanaves.
Ara sé que em protegeixes
i que m'abraces cada cop
que dic no.
Ets la meva frontera
i la meva muralla. 

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Afrodita

Per tu he abusat
del meu cos,
estimada.

Marques de dits a les natges,
la pell adolorida.

Per tu he jagut
amb les cames i els ulls
entreoberts,
al sol de juny;
una copa de vi blanc i fresc a la mà
i un somriure de plaer
i joc al rostre.

Per tu he saltat rient endavant
sense pensar en el demà.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.