Casa de la infància

Casa de la infància.

Feia olor de cera de mobles
i de deliciós poliment
de la mopa; el terra de parquet
encolat grinyolava
delicadament com una música i lluïa.
Et rebia la llum d'ambre
dels vitralls del rebedor.
Al forn hi havia un pastís
i, en una tauleta, tassetes
de xocolata desfeta i crepes.
Damunt del piano, sempre,
tres angelets de ceràmica
graciosos, bonics i tendres,
cadascun tocant un instrument diferent.
Per tot, netedat i ordre;
com deia l'àvia, es podia menjar
darrere els quadres.
Davant la llar de foc,
un barrilet de vi dolç,
mobles còmodes, plantes
i una lluminosa vitrina
plena de tresors.
A les habitacions,
moqueta molsuda
i edredons alemanys de plomes,
ben plegats als peus del llit.
Llum suau, escalfor, silenci,
converses tranquil·les i curoses.
La cosineta ha vingut de visita
i, tímida, contempla amb
els ulls ben oberts
cada racó.

Avui viatgem al poble

Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.

És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.

Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.

Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.

Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".

Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.

 

 

La besàvia Agneta i el pare al seu costat 

Quedàvem al Zurich

Quedàvem al Zurich














Quedàvem al Zurich, sí
i també al Terra o al Salambó
i especialment a l'Argentina que
ens semblava meravellosament Cortázar
amb el jazz i les taules de marbre i
un aire de la Maga en les coses de les parets.

Quedàvem al Zurich, jo t'agradava
i a mi m'agradava l'amor i sentir-me estimada.
Seia al passadís al costat del telèfon
amb un llibre a la falda, o una llibreta
dient-me nulla dies sine linea
i esperant la teva trucada.

Quedàvem al Zurich i
ens gastàvem els pocs diners que teníem,
amb disset anys,
en un cafè, un paquet de Fortuna
i una entrada doble per al cine Maldà:
Night on Earth, La double vie de Véronique.

Quedàvem al Zurich,
fumàvem les dues empassant-nos la por
de ser grans i descobríem cada dia
nous racons de la ciutat i de nosaltres i la gent.
Sempre cafès i foscors i paraules
i la música, reparant-ho tot.

Quedàvem al Zurich però no sabíem
si al Zurich o en un altre lloc, darrere un revolt,
trobaríem una vida adulta clara
i lluminosa, no ho sabíem.

Tornar

Somio.
Blanc de matinada
a les escletxes de la persiana.

Hem tornat a la casa
on em vas conèixer
i ens arraulim
al balcó,
en aquell banc, recordes?
on de vegades sèiem en silenci.

Ens donàvem la mà
sota la manta blanca
i era un doble tornar a casa.

Set del matí

De vegades
quan obria els ulls
a les set del matí,
la mare entrava a l'habitació
i em portava un suc de taronja.
Jo volia viure lentament
aquella estona,
però ja se sap que el suc
de taronja no es pot beure
a poc a poc;
d'un glop
l'acabava
i em llevava
contenta, a les fosques.
La mare era a la cuina
des de les sis
envoltada pel so
del menjar fent-se
i per les notícies de
la ràdio
i l'olor de la
ceba i el peix
enfarinat a la paella.
Mentre jo em prenia
la llet i les galetes,
escoltàvem la informació
per als mariners
a Radio Nacional
i les notícies del camp
que patrocinava
Explosivos Riotinto.
De vegades
xerràvem tranquil·lament
com dues dones
i allò era
el millor moment del dia.

Felicitats, mare.

Fets

Fets.
Després de tot,
surto al carrer de migdia,
xiscles d'orenetes
acomiadant-me
i el sol
menjant-se les ombres.
Fets.
Avui dormiré aquí
i demà també.
Fets.
El paradís ha vingut amb mi.

Mercat

Aquells dissabtes
d'una altra vida
sortíem de casa el pare i jo,
travessàvem el carrer i entràvem al metro,
que en aquells temps era una mica més fosc i subterrani.

Davant de casa encara hi quedava l'antiga marquesina de la parada de l'autobús
on els meus primers records hi troben una màquina expenedora de xiclets de bola
encara pertanyents als anys setanta.

Al metro
de vagons de color verd pàl·lid per dins i llum trista,
sèiem el pare i jo amb les bosses entre les cames;
tot de bosses diverses,
però totes ficades dins d'una bossa de viatge de pell marró.
I baixàvem a Liceu, per anar a la Boqueria.

Altres vegades
el pare movia el cotxe per primer i únic cop en tota la setmana
i baixàvem per Príncep d'Asturias, Rambla de Catalunya i la Rambla
i aparcàvem al pàrquing de la Plaça de la Gardunya
que em semblava complex i immens.

I abans de tot anàvem a fer una volta
per veure què hi havia aquell dia.

Passàvem per sota les voltes de la part de darrera,
pel costat d'una botiga de cistells i coses de vímet que
aleshores ja m'atreia,
i pel costat de les pageses que ja ho tenien tot a punt
amb para-sols descolorits i caixes de fusta utilitzades mil cops,
i per deixalles a terra
i olor de pixats als racons.

El pare
anava observant les parades habituals,
les ofertes,
l'ambient,
i en ell en aquell moment
s'unien l'home de casa i el viatger;
vetllant per la compra
i mirant-ho tot amb ulls curiosos
de fotògraf.

I jo
aprenia
a mirar
les peres de Sant Joan amb devoció
l'habilitat per a preparar filets de gall
amb ulls d'antropòloga admirada.

Després de fer la primera passada
sense comprar res,
anàvem al bar que estigués menys ple
i sèiem a la barra
i em sentia tan orgullosa
de seure amb ell, allà.

No recordo què devia prendre jo
aleshores,
però el pare
prendria un cafè amb llet
molt calent
curt de cafè i molt llarg de sucre;
que del pare,
sempre m'ha meravellat
la mateixa necessitat de dolç i escalfor i confort
que jo sempre he tingut.


Elliott Murphy – On Elvis Presley's Birthday