Avui viatgem al poble

Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.

És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.

Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.

Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.

Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".

Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.

 

 

La besàvia Agneta i el pare al seu costat