2025 en llibres

Els llibres de 2025... i algunes idees fent-ne un repàs:

• Continuo estimant l'anglès: només he llegit un llibre en català (i era la traducció del Comte de Montecristo!) i cap en castellà. No és res triat, però un llibre em porta a un altre i així vaig. 
• Ja he llegit tot Richard Ford, estic molt avançada amb l'obra d'Ian McEwan, i vaig avançant amb Banville.
• Una gran decepció: Hernán Díaz (un dia potser explicaré la meva opinió amb més detall, però no entenc que hagi guanyat el Pulitzer).
• Interessants, emocionants, ben escrits, sincers: Stuart Turton, Yaa Gyasi, Zhang Yueran, Damon Galgut, Annie Dillard, Graham Swift, Iris Murdoch. En llegiré més obres.
• Per fi he llegit Lincoln in the Bardo i em sap greu haver tardat tant, és una meravella.
• El Comte de Montecristo, imprescindible, records d'estiu millorats amb una aventura extraordinària.
• Dr Jekyll and Mr Hyde, Sherlock i Great Expectations, rellegits i regaudits.
• Nightfall, del que havia llegit el conte breu fa molts anys: una idea suggerent, però una realització antiquada i mal envellida.
• El "Quintet de Praga", molt gaudit; tresors Eco, Perutz, Weil i Jan Neruda.
• Continua sense interessar-me Kafka: no m'atrau l'al·legoria ni l'humor negre. 
• Rellegit per tercera vegada The Lord of the Rings... (als 90 en castellà, a principis dels 2000 en català i ara en anglès). Una meravella, una meravella. 
• Inspiracions variades i potents: The Three Marriages, Lynch, the Red Book. Ara que hi penso, no és un llibre, però són contes que m'han explicat i recomano moltíssim el Myth Matters Podcast.
• El millor llibre que he llegit el 2025: The Unconsoled. Tornaria a llegir-lo ara mateix, i moltes vegades. Mr Ishiguro, I salute you one more time.

Bon any a tothom, si algú encara llegeix aquests missatges en una ampolla.

 

El cantant de sygyt

Tanca els ulls, discret,
enmig de l'estepa que xiula,
a la vora d'un fil d'aigua.
Comença el seu cant
com un tro o un vent de tempesta,
removent el seu interior
per invocar l'ànima del lloc.
De cop,
un raig de llum
li surt, radiant, de la boca entreoberta.
Es buida en un trànsit,
i és el cant dels ocells en sortir el sol,
una escletxa de claror
entre núvols negres.
La música de l'aigua gèlida
i la brisa entre les espigues.
El cantant és en un altre lloc
on un fil de llum visible
l'uneix a cada bri d'herba, al cel,
a les pedres que el riuet tomba.

 

A una vella cega de Zanskar

Rig Sin surt de la casa,

sota el sol i el cel

de cristall a quatre mil metres,

embolcallada amb robes velles

i descolorides,

una capa de pell d'ovella,

el seu barret de llana taronja

i la certesa

de ser encara útil a les seves

filles i nétes.

S'asseu enmig del camp,

una petita falç a la mà,

i passa el dia damunt la terra,

arrencant menuts feixos d'herba,

apilant-los ordenadament

al seu voltant,

deixant que les mans repeteixin

el gest de tots els curts estius

de la seva vida,

els ulls tancats fa anys.

Han d'afanyar-se,

tot el menjar de l'any

per a la família i les bèsties

caldrà collir-lo

en aquests tres mesos.

El sol ja baixa,

la suor li cobreix els

cabells curts;

la besàvia s'ajeu dolçament

entre l'herba collida,

la falç a la mà encara.

Tres dies després descansarà

per sempre.

Que la mort no em trobi

asseguda a la butaca,

amb la mirada perduda!

Besàvia, vull, com tu,

morir vellíssima,

esgotada i orgullosa,

present i necessària

en la vida que m'envolta.

 

Himalaya, Land of Women. Marianne Chaud

Ecos

Per als meus altres pares: Waters, Wright, Gilmour i Mason

Mentre ells toquen, jo veig.

Gran silenci, cants aguts i profunds dels ocells de la nit.
I granotes, agitades.
Des del llit encara fresc sento el perfum dels primers dies de la primavera
i els dols recents, i les joies.


                     Overhead the albatross hangs motionless upon the air
                     And deep beneath the rolling waves in labyrinths of coral caves
                     The echo of a distant tide
                     Comes willowing across the sand
                     And everything is green and submarine
                     And no one showed us to the land
                     And no one knows the wheres or whys
                     But something stirs and something tries
                     And starts to climb towards the light
 
                     Strangers passing in the street
                     By chance two separate glances meet
                     And I am you and what I see is me

                     And do I take you by the hand
                     And lead you through the land
                     And help me understand the best I can
                     And no one calls us to move on
                     And no one forces down our eyes
                     No one speaks
                     And no one tries
                     No one flies around the sun


Tot això comença com una festa, un viatge
de joventut. Sembla que hem arribat amb els cabells voleiant i
les galtes vermelles i una mica de fred a les mans.
Com si haguéssim vingut muntats damunt d'una àliga
o un cavall pèl-roig. O fins i tot un ós.
Travessant el vespre incendiat de carmí i taronja i magenta,
les siluetes negres dels arbres,
les masses de foscor que van quedant enrere.
Dient adéu a les casetes solitàries amb una llumeta groga a cada finestra,
embarcant finalment en la llum grisa,
en la mar en calma del vespre callat. Amb
un somriure als llavis.

Silenci.
El vaixell ens du cada cop més al nord, cada cop més.
L'aigua ja és negra i metàl·lica, o blanca,
amenaça i ens ignora immensament.
Som animals refredant-se dins dels abrics grocs damunt la coberta de ferro.

Silenci i quietud. Ara ja tot és el Nord,
sense cap lleugeresa. Pes
de gel, de buit, d'aire de cristall.
Som aliens a tot aquest univers i els ulls ens cremen.

Petits senyals que ens fem per sobreviure.
Llumetes, sirenes, l'esforç del sonar
per mantenir els nostres cossets fràgils calents un dia més.
Ens xisclen la seva indiferència tots els altres éssers.
És el moment més fosc de la nit més fosca.


                     Cloudless every day you fall upon my waking eyes
                     Inviting and inciting me to rise
                     And through the window in the wall
                     Come streaming in on sunlight wings
                     A million bright ambassadors of morning                      
                     And no one sings me lullabies
                     And no one makes me close my eyes
                     So I throw the windows wide
                     And call to you across the sky.


Llum. El moment més negre és l'inici
de l'ascens, però nosaltres
mai no sabem quan som
a la frontera que fa la fosca damunt la llum, i
aquesta claror rosada ens lleva la desesperança
i ens escalfa les puntes dels dits.
Som aquí, a casa dins el llit tebi.
Se sent
la remor de les fulles i l'alegria de les orenetes.

Pink Floyd - Echoes (Meddle, 1971)