En somnis revisc
els dolors grans i petits
de la meva infància
i dels meus avantpassats.
Sobre les espatlles carrego
les penes d'una filera de dones.
Les dureses, els abandons,
els desamors, la falta
de compassió, la rigidesa.
Els ulls se m'omplen
sovint de llàgrimes,
les peces es van encaixant i,
en despertar,
sento per uns instants
que estic completa.
Aparto un moment els ulls
de la carretera,
i des del pont veig,
en la penombra del vespre,
un gran cérvol
travessant el riu.
Em diu: pots ser al mateix temps
vulnerable i poderosa.
Novembre,
nits de salamandres,
que es mouen entre els mons
de la terra i l'aigua.
Arribem al vespre,
anem molt a poc a poc per
no atropellar-ne cap.
De sobte ens sobrevola
un gamarús,
un traç de plomes silencioses
camí amunt
a la llum dels fars.
Del clatell surten
les ones, batec ardent
i neguitós.
Per dins del braç
i l'espatlla corren,
fredes i greus,
les rígides salamandres
que he desvetllat
aquest novembre.
Els ancestres
i els pensaments
s'enreden com
ràfegues de foc fred
entre les fibres del cos
i la ment.
Un calfred de por
que s'allarga, congelat,
minut rere minut rere minut.
Arraulida,
menjo com una ossa.
Omplir, omplir cada escletxa.
Se t'ha oblidat
que ja vas descobrir
on és el buit.
Casa de la infància.
Feia olor de cera de mobles
i de deliciós poliment
de la mopa; el terra de parquet
encolat grinyolava
delicadament com una música i lluïa.
Et rebia la llum d'ambre
dels vitralls del rebedor.
Al forn hi havia un pastís
i, en una tauleta, tassetes
de xocolata desfeta i crepes.
Damunt del piano, sempre,
tres angelets de ceràmica
graciosos, bonics i tendres,
cadascun tocant un instrument diferent.
Per tot, netedat i ordre;
com deia l'àvia, es podia menjar
darrere els quadres.
Davant la llar de foc,
un barrilet de vi dolç,
mobles còmodes, plantes
i una lluminosa vitrina
plena de tresors.
A les habitacions,
moqueta molsuda
i edredons alemanys de plomes,
ben plegats als peus del llit.
Llum suau, escalfor, silenci,
converses tranquil·les i curoses.
La cosineta ha vingut de visita
i, tímida, contempla amb
els ulls ben oberts
cada racó.
Pel camí enfangat,
llum daurada
de les branques mullades,
tombades pel pes
de l'aigua i la vellesa.
Mosaic de fulles
descomponent-se
sota els peus;
damunt del cap,
l'univers somriu.
Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.
Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.
M'he ficat
a la boscúria, sortint del camí.
Les branques baixes i
els esbarzers
m'esgarrinxen sense fer mal.
Agulles de pi entre els pits
i els cabells.
M'ha bordat un cabirol
i sento el tambor
del seu galop a la terra.
Tu, benvolguda,
aproves aquesta aventura solitària.
Trobo allò que buscava:
allà baix hi ha la bassa
que es veia al mapa.
Uns cavalls pasturen vora l'aigua.
Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.
Vigilo amb els teus cent ulls
i sota la guia del teu pare,
que tot es mantingui
dins
de la via correcta.
Quan penso que no ets amb mi,
em fas una fiblada
a la dreta de la pelvis,
recta sí, però no rígida.
M'ha costat
i de vegades encara em costa, entendre
què em demanaves.
Ara sé que em protegeixes
i que m'abraces cada cop
que dic no.
Ets la meva frontera
i la meva muralla.
Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.
Per tu he abusat
del meu cos,
estimada.
Marques de dits a les natges,
la pell adolorida.
Per tu he jagut
amb les cames i els ulls
entreoberts,
al sol de juny;
una copa de vi blanc i fresc a la mà
i un somriure de plaer
i joc al rostre.
Per tu he saltat rient endavant
sense pensar en el demà.
Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.
Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.
És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.
Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.
Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.
Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".
Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.
La besàvia Agneta i el pare al seu costat
Dins del vagó de tren,
la dona que seu
al davant meu i jo
veiem al mateix temps
una papallona que voleteja,
inquieta, enlluernada pels fluorescents.
Sembla que ningú més, al vagó ple,
se n'ha adonat,
però les dues fem
una exclamació
i ens la quedem mirant
somrient
i somrient-nos.
A la terrassa d'un bar
una àvia somriu amb tota l'ànima
mirant la seva neta.
Damunt nostre continuen passant,
baixes, les avionetes dels bombers;
groc contra el blau rutilant,
incansables. Em sembla,
per un instant,
que sento olor de foc.
Entra un vellet amb un bastó,
uns quants passatgers l'acompanyem
amb la mirada,
acaronant-lo per dins en veure
la seva fragilitat i la seva simpatia;
els ulls se m'omplen de llàgrimes
de tendresa i respecte, i la conductora
ha esperat que segués per arrencar.
Es fa estrany haver celebrat
els quaranta-vuit fa només dos dies
i sentir-me tan nena.
Tot és bonic i m'entendreix
veure com somriuen els ulls
de les persones que es miren.
Una nena d'un any i mig
mira dolçament la seva mare
i fa la veu més suau repetint
mama, mama, mama.
S'han avesat a viure
amb nosaltres;
entre la nostra brutícia
i les nostres deixalles.
Per això els hem ficat
al mateix grup
que a les rates
i als escarabats:
el nostre mirall, i el nostre terror.
Però els coloms,
portadors de l'Esperit Sant,
símbols de l'amor,
insistents músics de les eixides
de la ciutat,
còmics passejants nerviosos
que humanitzem per riure,
sobrevolen els camps i la carretera
i es riuen de nosaltres,
que fem cua entre el fum i l'estrèpit.
Es llancen com sagetes,
tomben, pugen i baixen.
Són els amos de tots els plans
que el cel té damunt nostre.
Himalaya, Land of Women. Marianne Chaud
És dos d'abril
i ha esclatat del tot
la primavera.
Encara que vagi fent
senyals des de gener,
sempre sento
que arriba massa de pressa.
A l'autopista reverbera el sol
i refulgeix l'herba;
una renglera de pollancres
translúcids de tan tendres;
banderes de glicines en flor
a les tanques contra el soroll,
i camps de colza gairebé
excessius.
Fa calor, els ulls em couen.
He començat tot just aquesta nit
a despertar de dies de foscor;
a un dolor primigeni s'hi sumen
mil petites noses inflades d'orgull,
i em sento com un Sebastià ridícul,
o més aviat com un Sebastià avergonyit,
mirant una paròdia
de si mateix.
Ve una altra figura
a renyar-me per tanta queixa:
aquesta mare no se sap
la causa de tot
i no m'entén. Per fer-me
sortir del cau
em burxa amb un pal.
Els corrents marítims,
no sé per què,
aturen els meus missatges
en una ampolla.
El quadrat de cel de la finestra
és de blau cobalt puntejat d'estels.
Tanco els ulls però la ment
és plena de ficcions i de neguits. Durant el dia passo
els ulls per totes les coses,
ben bé com el lliscant focus
d'una presó.
Veig tot allò que m'envolta
com el llast que vull llençar
per la borda d'aquest viatge d'inèrcia on no sé què faig.
Cada calaix, armari o lleixa
pateix el mateix escrutini;
al meu cap només
hi ha la idea
del parell de caixes que salvaria.
Un petit cataclisme bíblic
manegaria la resta:
foc, aigua, terratrèmol.
