La meva petita mort, ara ho veuràs,
és al novembre.
La terra, les pedres metàl•liques
em colguen.
I dins del meu forat, amb rocs tapant-me
la boca i els ulls
s'estanca tota l'aigua salada i tèbia
que sóc jo -sirena sorda i distreta.
No ploris -com pesa aquesta maledicció,
com pesa i asseca els ulls,
com pesa i m'inunda de llàgrimes
condensades,
silencioses
i secretes com perles.
De puntetes visc els dies
de mort i foscor de novembre,
talment una arna invisible,
un espectre que ningú no tem.
