Aracne

Teixeixo.
Però no és pas per això
que em diuen
Aracne.
És pel fil del que penjo,
delicat i oscil·lant al vent.

Filla del salze

Hèstia, tot controlant el foc,
s'ho mira tot amb ulls atents,
cada raconet del santuari,
cada pedra
que guarda una història coneguda
que ella pot explicar sense vacil·lar.

I mentre s'acomiada
d'aquest poder absolut
pensa
sent
que potser envoltar-se
d'altres pedres
d'altres racons
nous i desconeguts
la farà més sàvia
més filla del salze, flexible i suau.

Somnis de la bèstia salvatge (IV)

Per una avinguda
polsosa, gris i renaixentista
en un vespre silenciós i aromàtic
d'una ciutat ocre aturada en el temps,
em sobta l'atac foll d'un mastí blanc i enorme
que m'atrapa el canell esquerre
amb una força irreal.

Quan ja les llàgrimes
em neguen els ulls esbatanats de por
i entreveig delicades finestres
decorades amb columnes i filigranes
al palau de davant,
m'adono que l'espantosa pressió
de les mandíbules salvatges
no m'esquinça la pell
ni m'esqueixa els músculs amb ullals sagnants;
la boca de la bèstia és coberta pel mateix pèl blanc, brut i esbullat
que la resta del seu cos esfereïdor.

Mecanoscrit

Què farien el Dídac i l'Alba
- et preguntes -
per passar entre tots aquests cotxes
aturats a l'autopista,
ferralla abandonada
des de qui sap quants anys?

Com veurien els seus ulls
el bosc crescut entre l'asfalt esquerdat,
les heures menjant-se el polígon industrial,
els magatzems plens de menjar en conserva
- on caldria fer una ullada per si de cas -?

Quina espurna de fortalesa i valentia
els transmetrien les grues estavellades
sobre les cases,
les restes pertot?

Com
- et repeteixes -
continues recordant tan sovint
aquestes imatges
i posant-te a la pell d'aquella noia verge
quan condueixes d'un lloc a l'altre
i t'envolta la rutina i tot allò
que es dóna per fet
sembla indestructible?

Com
- descobreixes -
sembla que visquem una
petita apocalipsi a càmera lenta
que ja ens mostra forats a les voreres,
llums sense reparar,
fàbriques abandonades
i despulles per tot arreu d'allò que fou!

Potser caldrà escriure
un tercer mecanoscrit
després d'aquesta ruïna
que torna valents a alguns
i a d'altres, mesquins.

Tardor de Dornach

Entro al jardí
d'una casa
que és meva i mai no he vist,
per la porta del darrere.
La gespa esquitxada de fulles brunes,
l'ombra intermitent i vibrant
dels arbrets caducs,
les darreres dàlies de color carmí
i l'olor humida d'una
tardor de Dornach
m'omplen
mentre faig lliscar el reixat
i entro en aquest altre món
que d'alguna manera és meu
però que encara no conec.