Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...


13.12.12

Set del matí

De vegades
quan obria els ulls
a les set del matí,
la mare entrava a l'habitació
i em portava un suc de taronja.
Jo volia viure lentament
aquella estona,
però ja se sap que el suc
de taronja no es pot beure
a poc a poc;
d'un glop
l'acabava
i em llevava
contenta, a les fosques.
La mare era a la cuina
des de les sis
envoltada pel so
del menjar fent-se
i per les notícies de
la ràdio
i l'olor de la
ceba i el peix
enfarinat a la paella.
Mentre jo em prenia
la llet i les galetes,
escoltàvem la informació
per als mariners
a Radio Nacional
i les notícies del camp
que patrocinava
Explosivos Riotinto.
De vegades
xerràvem tranquil·lament
com dues dones
i allò era
el millor moment del dia.

Felicitats, mare.

4.12.12

Dotze

Un fil de núvol
rosat
ens uneix encara.
S'esfilagarsa com boirina al matí,
a poc a poc,
davant dels meus ulls.
Em mires i em somrius
com el fruit que
en caure de l'arbre
se'l mira i se sent
del tot una altra cosa.

11.11.12

I a dos quarts i mig de set

I a dos quarts i mig de set
d'aquest novembre ja fosc,
entro a Barcelona
amb els ulls de nena que no em sé treure.

Cada quadrat de llum
de cada finestra
sembla l'entrada al
paradís més prometedor.
Tot sembla més
lluminós i càlid i intens,
allà a les altures,
per sobre del fum i el brogit,
que a les cases
que jo conec.

La meva mare em diu:
"Que, com a en Jim Botó,
no t'enganyi la distància."
Però jo no sóc tan coratjosa
i m'enlluerna
la llum rere les cortines.

9.11.12

Sant Martí

Ja som a mig novembre
i el gris del cel
em recorda per què plorava.
Una altra vegada
m'he embolicat sencera amb la meva capa,
he fugit camí enllà damunt del meu cavall,
i veig passar
les fulles i els altres
mentre em lamento
del fred als ossos.


16.10.12

Cap al far


It was interesting. It might be useful. Her mood was coming back to her. One must keep on looking without for a second relaxing the intensity of emotion, the determination not to be put off, not to be bamboozled. One must hold the scene — so — in a vise and let nothing come in and spoil it. One wanted, she thought, dipping her brush deliberately, to be on a level with ordinary experience, to feel simply that’s a chair, that’s a table, and yet at the same time, It’s a miracle, it’s an ecstasy. (To The Lighthouse, Virginia Woolf) 


Al fons de la vall
tres dotzenes de vaques
de tots els colors del bru.

Música d'esquelles
elevant-se
com remor d'onades entre els còdols,
com riure de nens.

Som un grup de gent
i anem cap a l'ermita.
Pugen les boires,
la terra respira.
Olor d'humitat,
fulles grogues,
molses resplendents.

Jo en canvi avui
passejo per la vora del mar
de les Hèbrides
i anem decidits,
ara que encara hi som a temps
i fa bo,
cap al far.

30.9.12

Batalla

I de sobte,
enmig d'un moment plàcid,
aixequem les armes.
Per espases el jo 
i per escuts el meu.

18.9.12

Fons clar

Prenem el sender del bosc ombrívol.
Enrere deixem el camí de la solana,
l'herba seca i l'olor de resina calenta,
les pinyes cruixents entre les argelagues.

Només entrar a l'obaga, una brisa
fresca i humida
ens saluda. Hi ha un silenci més dens
fet de crits subtils d'ocells
i de murmuris de vida entre les
vibrants taques de sol.

Avancem muts pel sender
recte i pla a estones,
a estones costerut i revirat
acompanyats de marges de pedra seca
com aquells on de nena hi buscava cargols
sota el cirer bord.

Fem tot aquest camí per arribar,
finalment, a la clariana
petita i lluminosa com un jardí,
enmig de la qual llueix
el mirall increïble d'una bassa calmosa.

Ens astorem un cop més 
de la pura quietud d'aquestes aigües,
que mostren un tros de cel que és tot el cel.

Solemne pau i perfecció,
un cercle complet de cristall
sota el que veiem petits còdols nets
com pedres precioses, silencioses i quietes.

És aquest el fons clar que hem vingut
a contemplar, però aleshores
fiquem barroerament les nostres mans
a l'aigua
i l'agitem amb força fins enterbolir-la.

¿Pot ser que el plaer de veure-la, després,
encalmar-se, sigui encara més gran
que el de veure-la en pau?

9.9.12

Setembre

Els verds pollancres
ja es guarneixen, discrets;
tremolen les primeres taquetes
de groc entre el seu fullam.

Caminem per la carretera
escoltant els trons llunyans en la fosca que avança,
i allà al prat xop els senglars grunyen
per avisar els seus cadells de la nostra presència.

Se'ns escapa el riure i ens agafem fort
com una catarsi lleu davant
de tota aquesta magnificència;
aquesta tarda obrirem aquella ampolla que ens esperava.

26.8.12

Neteja

Estripo papers,
pell morta
de persones que ja no sóc.

Només ser
només tenir
plomes i ossos i petits músculs àgils
per volar
per sobre de tot
lleugera i neta
com un ocell
mentre cau la tarda
i el vespre arrossega
les fulles cruixents dels plàtans.

21.8.12

Castell

Agafar les cartes amb les que no sé jugar
i començar un castell.

Mirar de reüll, tement i esperant
que s'ensorri de seguida.

Veure com això que construeixo
es va solidificant a les meves mans.

Un castell de pedra
a la vora del sender.



27.7.12

Tempesta tímida

Una tempesta tímida,
tot el bosc a l'altra banda del riu es cobreix
d'una pel·lícula tèrbola i gris i fecunda.
La llum exagerada d'aquests dies d'estiu,
aquests contrastos insensibles i barroers
avui s'han convertit en un discret xal de gasa.
Sobre les meves espatlles nues,
gotes fredes que em fan estremir
mentre sento al mateix lloc exacte
l'escalfor intensa d'un raig de sol furtiu
que m'il·lumina.

22.7.12

Buscant-me

Com més jo sóc,
més altre ets tu.
Amor.
Perdona'm per anar així,
buscant-me
tan maldestrament,
dins meu,
dins teu.

Die Sterntaler

Faig una trena d'espart
per al meu casament;
a les meves mans
es convertirà en or
igual que
monedes caigudes del cel.


The Star Money

Germana

Germana,
per què vols, avui,
envoltar-te només
de coses acabades?

El riu només
s'aturarà una vegada,
i en l'intent de frenar-lo
només tu et congeles.

Tarda

Diàlegs de merles.
Pel riu la remor puja.
Fulles que canten.

15.7.12

S'apleguen núvols

s'apleguen núvols
sobre els sons de cigales
potser refresca

Festa Major

Darrera el vidre
contemplo les famílies que passegen
mudades a l’estil H&M
dins la foscor sorollosa de la festa major,
agafats de les mans i movent-se al ritme de
l’estrèpit de WMCA.

No nego que
aquesta imatge
em resulta envejable
perquè de lluny, no sé,
semblen feliços.

Però quan m’he trobat
jo mateixa allà
entre les parades,
he sentit la terra
obrir-se sota els meus peus.

14.7.12

Fan un Ikea

fan un ikea
just al costat de casa
ja no m’importa


a l'autopista
el sol es pon com coure
tot el gris vibra


13.7.12

D'acord, tens por

D'acord, tens por;
i què és la por sinó
l'advertència
que et fa la dama
de sota la trapa
que
aquí
davant
hi tens
un perill?

Passa

l’amplada d’un peu
entre les herbes
tan altes -
a una banda ortigues
a l’altra, esbarzers

12.7.12

Aquesta dona

Aquesta dona
que tinc amagada
sota la trapa del cobert
s’està dins la foscor i la pols i la palla
i escolta tot allò que faig.
Si per mirar-te
he de treure un peu
de damunt dels taulons
ella aprofita per
clavar els seus dits esgarrinxats
entre les fustes.
I em cal
fer servir tota la força
per tornar-la a entaforar allà sota.

7.7.12

Fets

Fets.
Després de tot,
surto al carrer de migdia,
xiscles d'orenetes
acomiadant-me
i el sol
menjant-se les ombres.
Fets.
Avui dormiré aquí
i demà també.
Fets.
El paradís ha vingut amb mi.

29.6.12

Olles

Hi ha el calaix
de les olles.
Quina mena de deessa
matemàtica,
metàl·lica,
rectilínia
i desagraïda
necessita exactament
la mateixa
precisa
disposició
sempre
dia rere dia?
I voleia
dura
ràpida
mans de filferro
endreçant implacablement
quan una tapadora
no és al lloc arbitrari i subjecte a canvis
que jo he decidit.

26.6.12

Turó Parc

I igualment
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.

25.6.12

Beneïts dies!

Beneïts dies!
Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.
Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.
Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.

12.6.12

Pes de pedra i boira

Observa’m, de ben a prop,
mentre et nego els meus ulls.

Un pes de pedra
i boira me’ls lliga a terra.

I potser és la teva mirada,
allò que impedeix
que el rostre sencer
se m’esvaeixi
com un núvol al vent.

11.6.12

Bambolines

M’aboco, imprudent,
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.

En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.

Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.

Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.

Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.

9.6.12

Precipicis

Aquest viatge perillós
per camins extraordinàriament corrents,
em du a llocs que mai no hauria imaginat.

Faig les meves aturades enmig de la nit
i em faig un cabdell arrecerada sota un boix per descansar.

Als matins descobreixo precipicis a la vora
dels que m'ha lliurat una mà protectora i invisible i sàvia.

De tant en tant, però, el preciós nen blanc i resplendent
no ve a indicar-me la proximitat de l'abís i caic sense remei.

Però
els cabells se m'enreden a les arrels que sobresurten
i allà em quedo,
penjada entre el cel i la terra.

4.6.12

Allò que ningú no explica

Allò que ningú no explica
sobre Deméter,
és la trista vida
que duia
abans de poder descansar
quatre mesos a l’any,
quan havia de mantenir 
una primavera perfecta i embafadora.

Quina sort irònica,
perdre la seva filla
i guanyar alhora el poder
de cedir el control.

Quins hiverns,
de dol,
i de pau,
silenciosos,
els flocs de neu caient suaument.

Ploraré

No pateixis per mi, ah!
que jo,
el dia que trobi un diamant perfecte
encara ploraré per tot allò que he perdut.

8.5.12

Aracne

Teixeixo.
Però no és pas per això
que em diuen
Aracne.
És pel fil del que penjo,
delicat i oscil·lant al vent.

6.5.12

Filla del salze

Hèstia, tot controlant el foc,
s'ho mira tot amb ulls atents,
cada raconet del santuari,
cada pedra
que guarda una història coneguda
que ella pot explicar sense vacil·lar.

I mentre s'acomiada
d'aquest poder absolut
pensa
sent
que potser envoltar-se
d'altres pedres
d'altres racons
nous i desconeguts
la farà més sàvia
més filla del salze, flexible i suau.

4.5.12

Somnis de la bèstia salvatge (IV)

Per una avinguda
polsosa, gris i renaixentista
en un vespre silenciós i aromàtic
d'una ciutat ocre aturada en el temps,
em sobta l'atac foll d'un mastí blanc i enorme
que m'atrapa el canell esquerre
amb una força irreal.

Quan ja les llàgrimes
em neguen els ulls esbatanats de por
i entreveig delicades finestres
decorades amb columnes i filigranes
al palau de davant,
m'adono que l'espantosa pressió
de les mandíbules salvatges
no m'esquinça la pell
ni m'esqueixa els músculs amb ullals sagnants;
la boca de la bèstia és coberta pel mateix pèl blanc, brut i esbullat
que la resta del seu cos esfereïdor.

Mecanoscrit

Què farien el Dídac i l'Alba
- et preguntes -
per passar entre tots aquests cotxes
aturats a l'autopista,
ferralla abandonada
des de qui sap quants anys?

Com veurien els seus ulls
el bosc crescut entre l'asfalt esquerdat,
les heures menjant-se el polígon industrial,
els magatzems plens de menjar en conserva
- on caldria fer una ullada per si de cas -?

Quina espurna de fortalesa i valentia
els transmetrien les grues estavellades
sobre les cases,
les restes pertot?

Com
- et repeteixes -
continues recordant tan sovint
aquestes imatges
i posant-te a la pell d'aquella noia verge
quan condueixes d'un lloc a l'altre
i t'envolta la rutina i tot allò
que es dóna per fet
sembla indestructible?

Com
- descobreixes -
sembla que visquem una
petita apocalipsi a càmera lenta
que ja ens mostra forats a les voreres,
llums sense reparar,
fàbriques abandonades
i despulles per tot arreu d'allò que fou!

Potser caldrà escriure
un tercer mecanoscrit
després d'aquesta ruïna
que torna valents a alguns
i a d'altres, mesquins.

Tardor de Dornach

Entro al jardí
d'una casa
que és meva i mai no he vist,
per la porta del darrere.
La gespa esquitxada de fulles brunes,
l'ombra intermitent i vibrant
dels arbrets caducs,
les darreres dàlies de color carmí
i l'olor humida d'una
tardor de Dornach
m'omplen
mentre faig lliscar el reixat
i entro en aquest altre món
que d'alguna manera és meu
però que encara no conec.

30.4.12

Un petó

Alguna cosa dins l'ànima
s'apaivaga
quan de bon matí em llevo
i he somiat un petó.

Sense haver-ho llegit en cap llibre
sé que aquesta nit
en un racó
de mi
s'ha fet la pau
i ha caigut, suaument,
la rosada
de l'oblit.

25.4.12

Foc

M'ensenyes,
ajupits tots dos davant la llar,
que un tronc no crema sol,
que cal que dues branques es toquin
per fer que la flama s'elevi
esvelta i brillant.

I també,
que allò que ara crema
necessita atenció constant
i uns ulls atents
i unes mans valeroses.

I a més,
que la flama neix
quan l'esclafor que l'envolta
és prou intensa.

18.4.12

Vent

Aquesta
bossa de plàstic descolorida
i vella
s'envola avui que fa vent
i es dóna amb alegria
al corrent que se l'enduu.
I demà
serà una làmina grisa i gairebé invisible
de brossa entre la brossa.

13.4.12

Passeig

Camino
per un sender cobert d'herba
fresca i nova.

Milers de fulles tendres
fan una ombra
suau i tremolosa.

L'aire vibra tebi
i només omplen el silenci
els riures dels nens.

De sobte un trencament,
una esllavissada,
i les coses conegudes
es desplacen i s'esquerden.

La llum crua
em fa abaixar la mirada
i bèsties salvatges
senyoregen les ombres.

7.4.12

Abril

El to cremat pel fred de totes les coses
es transfigura en verd davant dels meus ulls.
I els fruiters de l'hort esclaten
envoltats d'abelles i papallones.

Quan els roures
i els pollancres es decideixin
el món serà un altre.












 



15.2.12

Febrer

Em desperta
l'estel del matí
benèvol
protector i lluminós

i el vent
gebrat
duu un perfum de primavera.



5.2.12

Matí

De cop
el cel deixa d'estar rosa
i s'aixeca
  -un instant-
la boirina del riu.

27.1.12

Per què

Explica'm aquella història
on jo visc
una vida somiada,
la vida d'una altra vida.

La vida on se sent olor de pastís
mentre tu em mires
llegir,
mentre jo et miro
i somric
i no dubto
davant la llar de foc.

En un racó
amagat en alguna part de mi
t'escolto i tremolo.

I al mateix temps
la resta de mi s'envola
cap a un altre lloc
ho vulgui o no.

21.1.12

Mercat

Aquells dissabtes
d'una altra vida
sortíem de casa el pare i jo,
travessàvem el carrer i entràvem al metro,
que en aquells temps era una mica més fosc i subterrani.

Davant de casa encara hi quedava l'antiga marquesina de la parada de l'autobús
on els meus primers records hi troben una màquina expenedora de xiclets de bola
encara pertanyents als anys setanta.

Al metro
de vagons de color verd pàl·lid per dins i llum trista,
sèiem el pare i jo amb les bosses entre les cames;
tot de bosses diverses,
però totes ficades dins d'una bossa de viatge de pell marró.
I baixàvem a Liceu, per anar a la Boqueria.

Altres vegades
el pare movia el cotxe per primer i únic cop en tota la setmana
i baixàvem per Príncep d'Asturias, Rambla de Catalunya i la Rambla
i aparcàvem al pàrquing de la Plaça de la Gardunya
que em semblava complex i immens.

I abans de tot anàvem a fer una volta
per veure què hi havia aquell dia.

Passàvem per sota les voltes de la part de darrera,
pel costat d'una botiga de cistells i coses de vímet que
aleshores ja m'atreia,
i pel costat de les pageses que ja ho tenien tot a punt
amb para-sols descolorits i caixes de fusta utilitzades mil cops,
i per deixalles a terra
i olor de pixats als racons.

El pare
anava observant les parades habituals,
les ofertes,
l'ambient,
i en ell en aquell moment
s'unien l'home de casa i el viatger;
vetllant per la compra
i mirant-ho tot amb ulls curiosos
de fotògraf.

I jo
aprenia
a mirar
les peres de Sant Joan amb devoció
l'habilitat per a preparar filets de gall
amb ulls d'antropòloga admirada.

Després de fer la primera passada
sense comprar res,
anàvem al bar que estigués menys ple
i sèiem a la barra
i em sentia tan orgullosa
de seure amb ell, allà.

No recordo què devia prendre jo
aleshores,
però el pare
prendria un cafè amb llet
molt calent
curt de cafè i molt llarg de sucre;
que del pare,
sempre m'ha meravellat
la mateixa necessitat de dolç i escalfor i confort
que jo sempre he tingut.


Elliott Murphy – On Elvis Presley's Birthday

9.1.12

Troballes en les pèrdues

Les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

Mitja vida cosint-me un edredó
de retalls, cada dia, pacientment.
Retalls de persones, d'hàbits,
de creences, opinions i prejudicis.
Retalls de compres compulsives,
d'ira controlada, de culpes repartides,
de somnis vagues i desitjos heretats.
Un edredó que escalfava a les nits fosques,
que em protegia dels cantells esmolats del món.

Però les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

La manta s'ha desfet, només uns parracs en resten.
He anat destruint, perdent, oblidant, desfent-me
de totes les proteccions
sistemàticament.
Amb la mateixa paciència amb que les vaig bastir.

I ara sóc un cos sense pell,
una nena nua dormint sobre la neu,
un nounat indefens i tremolós damunt la palla.

I el món crema,
punxa,
esgarrapa,
és hermètic,
és hivern,
però és tan bell i preciós,
tan únic,
d'un gust tan intens,
d'un so tan brutal.

I encara em queda
amor per donar,
i curiositat i anhel.

Si només
pogués,
amb les estacions, els anys,
trobar una fina capa de seda translúcida
que em permetés sentir-ho tot
veritablement,
però
sense aquest dolor,
aquest contacte gèlid.