Avançant pels solcs

Avançant pels solcs,
sembrant a ruix
llavors de miratges,
esperant que germinin
i es converteixin
en bastons que ens vagin
apuntalant,
endavant,
endavant,
prement tant les mans
que se'ns esberlen
els ossos.

Amb un petit cisell

Amb un petit cisell
vas esmicolant el
perfecte model
de ciment
que et revesteix.
Ja la tenalla
que t'oprimeix el clatell
amb dits de pedra
sembla que s'afluixa.

El verd lluminós

El verd lluminós
de la pineda
es transforma en una aigua
de bronze a la petita cala
i enllà abracen el mar
unes muntanyes grises
i rajos de llum
que pinten l'horitzó
amb pinzellades d'or
entre les nuvolades.
Allà a baix,
les petites meditacions
que fa tothom
de tant en tant
mirant-se l'aigua,
i també els moments
de joc i d'abandó.
M'envolta la remor
de les ones incansables,
la base de moltes capes de so.
Després d'aquestes setmanes
de calor i sequedat,
el mar es mou com una
dona arrodonida i plena,
amb faldilles llargues i blanques.
M'abraça el xerric
constant de les cigales,
el seu so de calor i olor de resina,
de brisa molsuda, d'estiu
prenyat i pesant.
Parrup de coloms a la teulada,
veus que avui escolto
amb benevolència,
un riure, una conversa,
un crit d'infant.

El silenci em cau

El silenci em cau
com una gran bola de pedra.
Es precipita en forma de meteorit
i no el veig perquè arriba
des de darrere l'orella.
L'impacte m'aixafa l'espatlla
i em fon la part esquerra
del clatell.
La resta del cos
tremola i es torça
com un titella sense
una corda.

Camino, però ningú no ho veu,
de gairell.

En la quietud de les coses

En la quietud de les coses,
un petit cruixit.
Sempre la por que, de cop,
s'esfondrin els prestatges de la cuina
amb un terrabastall imprevist i aniquilador.
Que caiguin els llibres com una fila de dòmino,
empesos per una mà invisible.
Tot s'ensorra tota l'estona,
però cal sempre
mirar cap a una altra banda.

Amb els ulls tancats encara

Amb els ulls tancats encara,
escolto des del llit el cor
d'ocells de la matinada.
Hi busco el so de càntir
de l'oriol, la seva música
com un doll de vidre daurat,
la selvàtica cançó groga
entre els arbres alts de la riera.

Obrir la boca i que en surti
un raig de llum de sol.
Net, franc i lleuger.

Mentre em miro la xarxa de venetes

Mentre em miro la xarxa de venetes
que esclaten mudes a les meves cuixes,
recordo com pensava fa no gaire
que la vellesa
        era una mena
                de negligència.

He rascat una mica de fang sec

He rascat una mica de fang sec
que duia enganxat a la bota des d'ahir.
Ara, damunt la rajola negra
de l'andana del tren,
hi ha una polseta de roca
i restes de l'estiu passat,
portades des de la muntanya.

Oh, ja sé, ja sé

Oh, ja sé, ja sé.
El passat també era ple
d'injustícia i desempara,
de perills, ràbia i dolor.
Estava llastrat per prejudicis inacabables,
era una presó de por i de rigidesa.
I, malgrat tot,
com enyoro la bellesa de la terra inviolada,
un temps sense plàstic i sense pressa,
el silenci fantàstic, les nits fosques.

Haibun I

llegint Manel Ollé

Vas omplint la motxilla amb tot allò que trobes —i pesa. Planys com pedres. El dia no és prou llarg per passar totes les coses entre els corrons d'aquesta màquina, i arribaràs a casa amb la gola premuda pel collar que tant defenses, a menjar desesperada igual que una ossa, com si així s'omplissin tots els forats.

Cau l'edredó
sobre la teva pell.
Demà tot nou.

Semblen galàxies fusionant-se

Semblen galàxies fusionant-se,

dius, i és cert. Núvols de tarda

s'apleguen de pressa

des de darrere els cims.

Del nostre recer estant,

entre les roques, els mirem passar.

Somrius com un nen, ajagut

sobre l'herba fina i dura

que ha sobreviscut a la neu i al vent,

i dos corbs conversen

sobrevolant els prats.

La massa vellutada de la fageda

desplega tan tendrament

la saba que puja, rosada i tèbia.

 

L'anhel m'agradava més

I desideri non invecchiano quasi mai con l'età
Franco Battiato

L'anhel m'agradava més:
era una corda de llum
que em treia del llit
i mantenia
les portes obertes.
M'estic acostumant
a viure entre bambolines,
però cap vivència
és millor que el desig.

Es va alçant
un vel darrere l'altre
mentre es desplomen els dies.

Il·lusionista

A cada funció són més breus
els aplaudiments.
Per molt que la maga intenta
viure d'il·lusió en il·lusió,
els trucs li fallen
i cada espectacle acaba,
decebedor,
només amb
la trampa de
noves promeses.
Potser arribarà el dia
que no li quedi res
per sostenir l'engany.
Llevar-se mirant les hores
sense esperar res,
sense anhelar res.
No sap si allò serà
el cel o l'infern.

Borrasca de pètals

Sota el cel espès i les pruneres bordes
una borrasca de pètals.
Les flors pàl·lides
del salze
damunt de l'aigua.
Xiuxiueig del canyís.

Amb la seva túnica d'estels

Amb la seva túnica d'estels
em parla l'astròloga:
Mercuri ha entrat en Peixos, diu,
i jo soc un manyoc
de cabells i roba
i barbotejo amb els ulls al cel;
planetes i estrelles
lliscant gegantins en la negror.
Només sé que les paraules
se m'ofeguen dins una copa
de pensaments,
que tot em sembla
més o menys
la mateixa cosa,
que tinc la boca cosida
amb puntades de confusió.
Callar, callar.
Deixar-me enfondir
en aquesta aigua negra
com una llavor xopa:
tot aquest brogit dissolent-se
en l'acollidora fondària.

Anem surant

Anem surant
damunt les apassionades
aigües del món.
De vegades
ens adoloreix
el reguerot que ha fet
la pluja al camí,
i de vegades ens sembla
herald d'esperança.

Parlo un moment amb l'Arnau

Parlo un moment amb l'Arnau.
Fill, tu i jo que som
tan casolans, te'ns imagines
deixant-ho tot, ficant
la gata en una bossa,
triant allò que de ben segur no es pot triar,
t'imagines la por i el desconsol?
Tinc, diu, vint-i-un anys:
jo seria cridat a files
i no us podria acompanyar.

Miro la mel ardent del sol
just elevant-se darrere les muntanyes,
els ocells fa ja unes hores
que celebren cada instant;
els seus afanys haurien de ser els meus.

Un neguit em pessiga el ventre.
Soc els ulls de totes les mares
que miren el cel aquest matí,
agraint la fi d'una altra nit
i tement l'arribada d'un nou dia.

Jo vivia al carrer Ferlandina

Jo vivia al Carrer Ferlandina
el dia que van inaugurar el MACBA.
El nostre respecte fred i encès
per la vida proletària,
que només dos jovenets burgesos
poden tenir en aquesta mesura,
s'indignà en veure les fileres
de testos amb alts i fins xiprers
que van posar per
decorar l'esplanada el dia de l'acte
i alhora amagar als ulls
de la princesa i tota la cort
la resta del barri.
De manera activista vivíem
al cor d'aquell petit gueto filipí
i preferíem, com hauria dit Battiato,
un cuscús al bar més brut del Carrer Avinyó
sobre tots els modernets
postolímpics i sobreculturitzats.

Després de tot un dia

Després de tot un dia de benèfica pluja,
hem passat la nit embolcallats per la boira.
M'he llevat quan clarejava
i un concert d'ocells celebrava la primavera.
Primeres flors a la forsítia!
El saüc ja està brotant!
Mireu els narcisos que ja despunten!
Li ha costat una bona estona, al sol,
elevar amunt amunt la boira;
des del meu cau veia el vapor
que sortia dels porticons xops.
A estones, la vista des de les finestres era,
només, llum lletosa i tèrbola.
A migdia, però, el sol ja ho senyorejava tot:
hem sortit al jardí per contemplar
el vellut de la molsa sobre les branques del roure
i a sentir la remor de la brisa
que movia flonjament les copes dels pins.
Més tard, l'herba, encara seca i arranada
m'ha cridat per estirar-m'hi.
A l'esquena he sentit la mica d'humitat i l'escalfor
que s'elevava de la terra.
Sempre que puc tanco els ulls mirant el sol:
la llum blanquíssima i enlluernadora primer
i de seguida la claror carmesina vinçada de porpra;
després de la negror del no-res, es feu la llum i aquest
fou el primer color que devien veure
els nostres ulls dins la panxa de la nostra mare.

Abelles

Art is the stored honey of the human soul,
gathered on wings of misery and travail.
Theodore Dreiser

M'explica el meu amic
que les abelles
viuen menys de quaranta dies,
i durant el seu temps de treball incansable
visiten unes mil flors.
El seu llegat en deixar el món
és gairebé una cullerada de mel
com la que jo, cada matí,
em poso a les farinetes.

Quanta mel he acumulat,
de moment, en els quaranta-vuit anys
del meu pas per la terra?
Cada segon és una flor
que visito amb més o menys consciència.
Cada vers que escric,
pena, meravella o joia concentrades.

Cuarenta días - Jesús Miramón

He parat

He parat a menjar-me els entrepans
que m'he fet per berenar-sopar.
En entrar a la placeta,
de cop m'han semblat sòrdides
la pudor de pixats de l'estret passatge
i la sorra polsosa amb quatre arbres pelats.
Una fiblada de desencís
feta de carrers bruts
i fanals ataronjats
m'ha vingut a trobar un moment.
M'he agafat de la mà
i m'he tibat endavant.

El quadrat de cel es va enfosquint,
hi ha el deixant d'un avió, encara ple de sol,
i gavines planejant
entre els edificis
inconfusibles de Barcelona.
A la plaça,
ara que han marxat uns gossos,
només jo bevent-me el te
i dues noies entrenant
seriosament moviments de boxa,
amb guants i una mena
d'escuts per a les mans.
Somriuen i s'animen després de cada assalt.
En un lloc més bonic
no serien tan belles.

Vaig camí de casa

Vaig camí de casa
i és l'hora de la tarda
quan la mel càlida de la posta
tot d'una s'apaga
i a les cases encara buides
una llum grisa i freda
cau damunt de les coses.


Sota el cel negre,
daurats fanals encesos.
Tanca les cortines.