ens permeten escoltar a la nit el cant del mussol,
ara que les granotes ja no fan tant enrenou.
Avui, quinze d’agost, em desperten els trets
i el camió de les escombraries.
Altre cop m’adono que a uns metres del poble
homes disfressats sotgen guatlles o conills o ves a saber què,
però jo sempre que escolto les ràfegues properes
em sento senglar,
agonitzant, de cop immòbil i sense adonar-me de què em passa,
amb un dolor que crema sota la pell dura
sentint la humitat i la fredor de la terra,
o la fresca de la matinada sobre la pinassa resseca.
I amb els ulls brillants mig clucs
veig una petita clapa de cel en calma
que es va fent petita
en el silenci.
