He anat a viure a la muntanya. Sóc en una casa una mica atrotinada situada en un lloc molt bonic, davant d'una petita vall ondulada i envoltada de bosc. Només tinc uns veïns, una mica més enllà.
Parlo per telèfon amb el — per si vol venir a fer-nos companyia; és la primera nit que hi passem els nens i jo. Però ell em diu que no pot.
A mitja nit em llevo per llençar no sé què a les escombraries. He de sortir de la casa per a fer-ho perquè la galleda és al final de les escales d'accés. És d'aquelles de plàstic verd que hi havia a Barcelona, penjada a la paret.
Quan surto fa molt fred i no veig res de tan fosc. Però em sembla veure un cotxe aparcat i m'adono que és el del —. Em sorprenc, em sembla molt estrany que hagi vingut i no m'hagi dit res, que no hagi entrat. No veig bé amb la foscor. Surto, baixo del tot les escales i miro, esperant que se m'acostumin els ulls a la fosca. Aleshores sento algú respirant adormit, però no identifico d'on ve.
Ara ja hi veig millor i enllà, davant, hi descobreixo una camisa seva, del —. M'hi apropo. Una mica més enllà hi ha una petita pila de sorra blanquinosa que de cop comença a moure's. Per un moment crec que assistiré al moment que un talp excava el seu cau. Però de sobte m'adono que és molt gros per ser un talp. Allà sota la sorra alguna cosa grossa es mou cada cop més agitada, fins que tot d'una un morro terrible obre la terra i surt.
És un cap gros i allargat, de gos però no. Ample, xato. De boca molt grossa. De genives rosades i de pell blanquinosa, malaltissa, amb taques més fosques. D'animal que viu a la foscor. Com un immens pitbull de les cavernes.
Em trobo enfrontada amb la bèstia, grossa i amenaçadora al meu davant. Miro de reüll la casa dels veïns, el cotxe del —, però no veig ningú.
Miro de front l'animal, ens anem estudiant mantenint la distància i amenaçant-nos amb la mirada. Descobreixo una mena de ganivet gros a terra. Es podria dir que és un matxet. És vell, rovellat i segurament esmussat, però l'agafo amb un moviment ràpid i decidit. Dins meu penso que l'animal tindrà por només de veure'l, perquè encara que no sàpiga si talla li semblarà un pal prou gros. Com els indis que anomenaven pals de foc els fusells.
Continua el combat de mirades i grunys a un metre l'un de l'altre. De cop ataco i li faig cops al llom amb l'arma. Al primer cop no reacciona, però després li veig de seguida la marca del tall a la pell blanca. Uns quants cops més el fan fugir.
somiat a la matinada del 23 de desembre de 2011
