Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...


30.12.20

L'animale - Proserpina


Parlant de bons propòsits...

Potser tornaré a fer servir aquestes pàgines com a petit diari, o periòdic... i no prometo no esborrar-les un dia, com he fet amb les anteriors... publicar se'm fa tan estrany! El meu jo passat em torba sempre immensament.

Parlant de bons propòsits, l'any passat em vaig proposar domar una mica més l'animal que porto a dins, que m'ho roba tot, fins el cafè (bé, el te) però no ho he aconseguit. He tornat a passar dies i setmanes a la cara fosca del món. Tot i això, ha estat un bon any. Hi ha hagut moments de llum, també. I tot i això, veig el Battiato, cantant encara l'Animale trenta anys després, vellet i amb poca veu i assumint, com jo potser faré quan en tingui setanta o abans, o potser després, que l'animale ja no l'abandonarà.


 

 


Proserpina


Escullo, sense dubte, aquest nom.

Persèfone, mitja vida
en la penombra humida del meu
infern particular.

Hores eternes dormint, i hieràticament asseguda
en sales on ressonen els sospirs
i perduda per corredors foscos amb moltes portes.

No recordo el moment de la magrana maleïda
però estic segura que van ser sis
els grans que en vaig menjar.

Mig any cada any, mig mes cada mes,
en aquest palau d'ombra i soledat
on el meu marit és tan esquerp com jo
i em mira des del mirall de plom
amb arrugues als llavis
i uns ulls que ja eren vells quan el vaig conèixer.

____________

No intentis mai fer riure la deessa de l'infern
riurà quan sigui el moment,
a la primavera.

Avui és ple hivern i la reina
no necessita cap entreteniment,
té feina a mirar el gris fosc de la paret
i l'aire quiet
i els flocs de pols del marbre negre.

Així només l'irrites
i allargues inútilment el seu captiveri.

____________

Durant els darrers temps, experimentava una inclinació particular
a voltar per aquells indrets «quan tot li feia fàstic» per tal de «fastiguejar-se més».


Crim i Càstig, Fiòdor Dostoievski


Avui l'infern és el carrer Bonsuccés
amb taques de líquids sòrdids per tot arreu
i gent de tota mena escampada sense cap ordre.

Una puta de la meva edat que renya
un vell borratxo de bonica barba
des de les seves botes de taló amb mitjons
llargs d'aquells que tant t'agraden.

Estrèpit de skates esquivant-me
olors de colònies i perfums aberrants
i la roba més perversa.

Famílies filipines ocupant els bancs i culs equatorials
arreu. Veus altes, lletjor i color de bombeta feble
i pampallugueig de fluorescent dolent.

Lletjor insuportable, i pudor i
sí, això em fa sentir millor, com sempre m'ha passat.

Prenc possessió dels meus dominis i
ja en puc marxar,
no sé si m'explico.

Talment aquella burgesa amb tirada a clocharde
de divuit anys i cara seriosa,
que s'asseia a la parada de l'autobús
de Gran de Gràcia a les tres del matí
en èxtasi asocial.
O que dibuixava amb retoladors gastats
a la Plaça Raspall, sobre cartrons, imaginant que fugia de casa.

Per sort, els anys m'ajuden a ser invisible
i ja gairebé em sento com si mirés
aquest horror des d'un amagatall ambulant
un burca èlfic, per entendre'ns.
I em permet, avui, acabar un altre cop el cicle.

Demà, potser, tornarà el bon temps.


4.10.14

5.12.20

No sé quin pecat

No sé quin pecat,
meu o heretat,
expio en aquest món.
Sísif, almenys,
va gaudir de la vida
i no va pagar
la seva impietat
fins a la seva mort.
Jo he de passar
cada instant
de cada hora
voltant el meu precari
castell de sorra,
que es desmorona
contínuament.
Surto a trenc d'alba
carregada
amb pales i rasclets
i em passo el dia
refent i apuntalant,
atenta a les esquerdes
i als esfondraments.
Mai no acabo:
allà on miro veig
els granets de sorra
rodolant avall.
I si m'assec un dia
relaxadament al tron
mentre em bec una
copa de vi
contemplant el foc,
em desperto el matí següent
dormint entre les runes.

1.12.20

Ja és de nit

Ja és de nit;
sota el cel cobalt,
els llums taronja
tan tristos
i les finestres
que es van encenent
en arribar la gent
a casa.
Que d'hora
es fa fosc,
sembla que el dia
sigui més curt que mai.