Jo

Diu aquesta dona sàvia
que enmig del bell
consell de les deesses,
estic jo darrere el vel
de la consciència.

Seiem a la taula
que han parat Demèter i Afrodita:
pa, fruita, formatge i vi,
blanques estovalles, flors,
i em sento nua i tímida
davant del seu poder.

Així i tot aquí mano jo,
i dono la paraula i el vot;
al cap i a la fi
seré, en aquesta vida,
l'única presidenta
d'aquesta assemblea.

Cada etapa d'aquest camí
en tinc una o dues
caminant al meu costat;
sovint m'acompanya
un petit comitè, que envia
al meu voltant la
benedicció del seu poder diví.

La tasca consisteix
a fer que no es barallin,
que mai oblidin
que són amb mi per
fer-me divina.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Persèfone

Estimada, tu has recorregut aquest camí abans que jo.
Tu has anat a les palpentes resseguint les parets fredes del món.
Tu has plorat per la foscor cercant la suavitat i l'escalfor de la teva mare.
Tu has menjat les llavors de la teva pròpia tenebra.
Segueixo les teves passes.
Vull seure al costat del teu setial
i aprendre de tu a ser
reina de la meva ombra.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Atena

M'esguardes amb la cara seriosa
que faig davant del mirall.
Tu i jo sabem
que no som tan fortes
com volem semblar.
Teixim, juntes, i l'ordre
rígid i ferotge de les nostres ments
es convertirà en
un suau embolcall.
De tant en tant, encara,
em poses el casc i
m'envies a la batalla. 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Demèter

Encara em cal la teva ajuda
per ser allò que persegueixo
des d'aquell dia al tren que vaig sentir
per primera vegada
el primer moviment
del meu primer fill.

Ser el centre
de l'ona que expandeix
indiscriminadament
amor sense condició:
acceptació, empara.

Que fàcil era, estimada,
amb una criatura a dins,
però, en el dia a dia, com costa.

Ser nutrició i acollida
no només per als fills,
no només per als infants.
Braços bressolant, pits rajant,
mans obrint-se a cada
manifestació de la vida,
donant per donar-se.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Àrtemis

M'he ficat
a la boscúria, sortint del camí.
Les branques baixes i
els esbarzers
m'esgarrinxen sense fer mal.
Agulles de pi entre els pits
i els cabells.
M'ha bordat un cabirol
i sento el tambor
del seu galop a la terra.
Tu, benvolguda,
aproves aquesta aventura solitària.
Trobo allò que buscava:
allà baix hi ha la bassa
que es veia al mapa.
Uns cavalls pasturen vora l'aigua.

 

 Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hèstia

Fes que el meu dia a dia,
rentar els plats,
fer el llit,
preparar el sopar,
sigui sempre sagrat.
Dóna'm reverència.
Et veig somriure
i em guies els dits,
i la meva rutina
és art i ritual.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hera

Vigilo amb els teus cent ulls
i sota la guia del teu pare,
que tot es mantingui
dins
de la via correcta.

Quan penso que no ets amb mi,
em fas una fiblada
a la dreta de la pelvis,
recta sí, però no rígida.

M'ha costat
i de vegades encara em costa, entendre
què em demanaves.
Ara sé que em protegeixes
i que m'abraces cada cop
que dic no.
Ets la meva frontera
i la meva muralla. 

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Afrodita

Per tu he abusat
del meu cos,
estimada.

Marques de dits a les natges,
la pell adolorida.

Per tu he jagut
amb les cames i els ulls
entreoberts,
al sol de juny;
una copa de vi blanc i fresc a la mà
i un somriure de plaer
i joc al rostre.

Per tu he saltat rient endavant
sense pensar en el demà.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Camí de Llaés

Tinc un dia dolent
d'aquells que m'assequen la gola,
d'aquells on, per molt que m'esforci,
el pes de la mesquinesa
i el ressentiment
m'enfosqueixen la vista
amb la llana mullada
de sempre.
Tot a dins meu i al voltant pesa
d'abandó i descura.
I al mateix temps, no.

Baixem des del sol de tarda
de Santa Maria de Besora,
dàlies, begònies, geranis.
És una pista estreta i asfaltada.
El camí ràpidament es torna fosc,
en un revolt veiem un embolic
de color taronja que és una gallina morta,
i dues més, camí avall.
Ens parlen de misteris
i d'espants de nit.

Un pontet sobre un torrent de pedres
ens duu al fons de la vall
travessant un llòbrec bosc de boixos secs
que de sobte s'il·lumina
amb el verd alegre de plàtans alts
i l'espurneig del sol.

Ara tornem a pujar:
a l'esquerra apareixen prats, primer.
Després roures, densos i foscos,
que es tornen un atapeïment de fajos
a les dues bandes, pendents impenetrables.

El camí s'obre, amunt altre cop.
Ara tenim camps verds, feixes de bona herba.
A la nostra dreta s'aixeca un puig,
terrasses estretes, i alzines fent
un niu al cim, entre la roca.
Ens aturem un moment
sota una gran noguera.
Un castell dalt del tossal
que sembla una vil·la romana.

Avui viatgem al poble

Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.

És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.

Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.

Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.

Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".

Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.

 

 

La besàvia Agneta i el pare al seu costat