Camí de Llaés

Tinc un dia dolent
d'aquells que m'assequen la gola,
d'aquells on, per molt que m'esforci,
el pes de la mesquinesa
i el ressentiment
m'enfosqueixen la vista
amb la llana mullada
de sempre.
Tot a dins meu i al voltant pesa
d'abandó i descura.
I al mateix temps, no.

Baixem des del sol de tarda
de Santa Maria de Besora,
dàlies, begònies, geranis.
És una pista estreta i asfaltada.
El camí ràpidament es torna fosc,
en un revolt veiem un embolic
de color taronja que és una gallina morta,
i dues més, camí avall.
Ens parlen de misteris
i d'espants de nit.

Un pontet sobre un torrent de pedres
ens duu al fons de la vall
travessant un llòbrec bosc de boixos secs
que de sobte s'il·lumina
amb el verd alegre de plàtans alts
i l'espurneig del sol.

Ara tornem a pujar:
a l'esquerra apareixen prats, primer.
Després roures, densos i foscos,
que es tornen un atapeïment de fajos
a les dues bandes, pendents impenetrables.

El camí s'obre, amunt altre cop.
Ara tenim camps verds, feixes de bona herba.
A la nostra dreta s'aixeca un puig,
terrasses estretes, i alzines fent
un niu al cim, entre la roca.
Ens aturem un moment
sota una gran noguera.
Un castell dalt del tossal
que sembla una vil·la romana.