was not a stupid man, and that love was permanent,
even though sometimes it seemed to recede
and leave no trace at all.
Wildlife, Richard Ford, pàg. 23
No són les set del matí, encara, i el brogit de l'autopista se sent com una cinta de so constant; un riu ràpid, cabalós i incansable. Ens despertem d'una nit de mosquits i calor, malgrat que és octubre i els dies desfilen plens i desbocats des del final de l'estiu. Les orenetes de casa van reunir-se un vespre,
fa quinze dies,
volant en un gran grup amb els seus murmuris de joia, i l'endemà ja havien marxat a fer el seu llarg viatge.
Miro el sostre i contemplo l'esvaniment dels desitjos només amb una mica de nostàlgia i una mica de vertigen. La manca d'anhels et fa alhora fràgil i invencible.
Cinc llibres que em van caure a les mans en preparar una petita escapada a Praga, que ja havia visitat el 2013. Molt per pensar, poc per comentar en aquests moments que vivim de divisió i destrucció que potser en el futur em sentiré capaç d'analitzar. Els recomano tots.
By Night Under the Stone Bridge, de Leo Perutz (1953)
Prague Tales, de Jan Neruda (1877)
Prague Pictures, de John Banville (2003)
The Prague Cemetery, d'Umberto Eco (2010)
Mendelssohn is on the Roof, de Jiří Weil (1960)
Sense saber-ne pràcticament res vaig començar a llegir-los en aquest ordre, i exceptuant Prague Pictures, m'ha meravellat que han format un ordre cronològic perfecte i trist, relatant la història de la ciutat des del segle XVI fins als anys vuitanta si col·loquem Banville al final. Com era d'esperar, és una història de l'opressió, la segregació i extermini jueu, però per sobre d'això és, com totes, una història de domini i abús dels poderosos sobre la resta. La història es repeteix de formes sorprenents i impensables.
Si els col·loquem en ordre del temps històric que descriuen quedaria així:
By Night Under the Stone Bridge (Nachts unter der steinernen Brücke), de Leo Perutz (1953) se situa principalment en la Praga dels segles XVI i XVII, sobretot durant el regnat de l'emperador Rudolf II del Sacre Imperi Romanogermànic. Però té també fils a 1900 i 1950, de manera que podem visitar en un sol viatge el gueto jueu de Praga dels 1500, l'escenari de les execucions religioses i territorials de la Guerra dels Trenta Anys dels 1600 i les conseqüències de tot plegat des del punt de vista dels 1950. Un llibre poètic, sense cap paraula sobrera, esquitxat d'humor i tendresa, que relata els moments històrics que van construir l'Europa del segle XX com un conte de somni i melancolia.
Prague Tales (Povídky malostranské), de Jan Neruda (1877) és un recull de contes ambientats al barri de Malá Strana de Praga a mitjans de segle XIX. Jan Neruda és encara més cranc que Marcel Proust, i parla de la llar, del "Petit Barri" on passen aquestes històries quotidianes i simples com d'una mare dolça i suau a la qual l'uneix un amor gairebé melancòlic de tan tendre. És emotiu i sentimental com pocs autors que jo conegui, vivint i relatant una època de renaixement cultural de la llengua txeca, que havia anat desapareixent de l'ús culte des del segle XVII enfront de l'alemany. Són uns relats perfectes per llegir mentre escoltes el Vltava de Má vlast de Smetana, sospirant a la vora del riu.
The Prague Cemetery (Il cimitero di Praga), d'Umberto Eco (2010) és una altra novel·la monumental d'Eco, amb la seva riquesa i complexitat erudita. El seu joc entre la ficció i la història només el pot fer bé algú com ell, un gran savi i un gran novel·lista... Una història d'aventures que és un homenatge a Dumas i una picada d'ullet a totes les històries conspiracionistes, i que alhora fa pensar quantes mentides ens hem empassat que han servit per fabricar el món que habitem avui. Pot ser que les nostres creences més profundes com a societat, les transformacions, les guerres, siguin obra de petits grups de poder i les accions interessades d'individus atrevits i descreguts?
Mendelssohn Is on the Roof (Mendelssohn auf dem Dach), de Jiří Weil (1960), fa servir un fet gairebé còmic i absurd per descriure la Praga ocupada pels nazis i com els règims de terror corrompen els cossos i les ànimes. Personalment, pateixo molt amb les històries del nazisme, i aquesta no és menys dura, cruel i opressiva, però Weil és discret i pudorós i aconsegueix no sé com que hi hagi una mica de llum en algun racó, potser en forma d'un trist somriure victoriós.
Prague Pictures, de John Banville (2003), és una guia personal de la ciutat, recollint diverses vivències de Banville en diferents moments des dels vuitanta, i servint d'excusa per recordar èpoques i fets importants en la història de la ciutat. Col·locada aquí al final d'aquest quintet fa de síntesi i de cinta que empaqueta el meu farcellet de llibres.
Potser continuaràs buscant, o trobaràs, una llar perfecta. On tots els retalls que has anat guardant, per fi es fonguin en harmonia completa: Les flors que creixen sense esforç, la vista de l'aigua, el silenci, l'ombra fresca sota els arbres. Avui jeus sobre l'herba d'aquest jardí gairebé perfecte, d'aquesta llar gairebé perfecta, amb la música sonant entre la remor dels arbres i el brunzit de les abelles, sota el sol silenciós d'estiu i el blau lluminós. Per darrere de les darreres copes, immòbil en el seu moviment, passa planant l'aligot, i et diu: la llar ets tu, i allà on ets, ets a casa.
Surto tard de l'escola després d'una reunió. Al braç, el pes dels darrers exàmens per revisar. Pel passeig del parc em sobta la bellesa de la lluna molt brillant dalt del blau d'advent del Cel, entre les branques ja nues dels plàtans i els castanyers d'índies. Més avall, la franja de la Terra, feta de la llum taronja dels fanals i el gris de la pedra. En la foscor veig dos ànecs que arriben a la bassa a passar la nit i sento la suau remor de l'esquitx que fan en posar-se damunt de l'aigua.
A la terrassa d'un bar una àvia somriu amb tota l'ànima mirant la seva neta. Damunt nostre continuen passant, baixes, les avionetes dels bombers; groc contra el blau rutilant, incansables. Em sembla, per un instant, que sento olor de foc. Entra un vellet amb un bastó, uns quants passatgers l'acompanyem amb la mirada, acaronant-lo per dins en veure la seva fragilitat i la seva simpatia; els ulls se m'omplen de llàgrimes de tendresa i respecte, i la conductora ha esperat que segués per arrencar. Es fa estrany haver celebrat els quaranta-vuit fa només dos dies i sentir-me tan nena. Tot és bonic i m'entendreix veure com somriuen els ulls de les persones que es miren. Una nena d'un any i mig mira dolçament la seva mare i fa la veu més suau repetint mama, mama, mama.
Tanca els ulls, discret, enmig de l'estepa que xiula, a la vora d'un fil d'aigua. Comença el seu cant com un tro o un vent de tempesta, removent el seu interior per invocar l'ànima del lloc. De cop, un raig de llum li surt, radiant, de la boca entreoberta. Es buida en un trànsit, i és el cant dels ocells en sortir el sol, una escletxa de claror entre núvols negres. La música de l'aigua gèlida i la brisa entre les espigues. El cantant és en un altre lloc on un fil de llum visible l'uneix a cada bri d'herba, al cel, a les pedres que el riuet tomba.
Per als meus altres pares: Waters, Wright, Gilmour i Mason
Mentre ells toquen, jo veig.
Gran silenci, cants aguts i profunds dels ocells de la nit. I granotes, agitades. Des del llit encara fresc sento el perfum dels primers dies de la primavera i els dols recents, i les joies.
Overhead the albatross hangs motionless upon the air And deep beneath the rolling waves in labyrinths of coral caves The echo of a distant tide Comes willowing across the sand And everything is green and submarine And no one showed us to the land And no one knows the wheres or whys But something stirs and something tries And starts to climb towards the light Strangers passing in the street By chance two separate glances meet And I am you and what I see is me
And do I take you by the hand And lead you through the land And help me understand the best I can And no one calls us to move on And no one forces down our eyes No one speaks And no one tries No one flies around the sun
Tot això comença com una festa, un viatge
de joventut. Sembla que hem arribat amb els cabells voleiant i
les galtes vermelles i una mica de fred a les mans.
Com si haguéssim vingut muntats damunt d'una àliga
o un cavall pèl-roig. O fins i tot un ós.
Travessant el vespre incendiat de carmí i taronja i magenta,
les siluetes negres dels arbres,
les masses de foscor que van quedant enrere.
Dient adéu a les casetes solitàries amb una llumeta groga a cada finestra,
embarcant finalment en la llum grisa,
en la mar en calma del vespre callat. Amb
un somriure als llavis.
Silenci.
El vaixell ens du cada cop més al nord, cada cop més.
L'aigua ja és negra i metàl·lica, o blanca,
amenaça i ens ignora immensament.
Som animals refredant-se dins dels abrics grocs damunt la coberta de ferro.
Silenci i quietud. Ara ja tot és el Nord,
sense cap lleugeresa. Pes
de gel, de buit, d'aire de cristall.
Som aliens a tot aquest univers i els ulls ens cremen.
Petits senyals que ens fem per sobreviure.
Llumetes, sirenes, l'esforç del sonar
per mantenir els nostres cossets fràgils calents un dia més.
Ens xisclen la seva indiferència tots els altres éssers.
És el moment més fosc de la nit més fosca.
Cloudless every day you fall upon my waking eyes Inviting and inciting me to rise And through the window in the wall Come streaming in on sunlight wings A million bright ambassadors of morning And no one sings me lullabies And no one makes me close my eyes So I throw the windows wide And call to you across the sky.
Llum. El moment més negre és l'inici
de l'ascens, però nosaltres
mai no sabem quan som
a la frontera que fa la fosca damunt la llum, i
aquesta claror rosada ens lleva la desesperança
i ens escalfa les puntes dels dits.
Som aquí, a casa dins el llit tebi.
Se sent
la remor de les fulles i l'alegria de les orenetes.
Són les set del matí
i avui tampoc
no hi ha gebre,
ni boira.
Per la finestra
tot és igual que
la resta de dies
d'aquest hivern
benigne,
o covard.
A la plaça han despuntat
uns nous brots d'heura,
que no es queixa
de la manca de pluja
ni de la calor.
Només sap que hi ha més
estones de llum
i ja en té prou
per ser.
No li importa saber
que el petit planeta que l'acull
torna a apropar-se al seu sol.
Només és agraïda i
humil com les mimoses
i els lliris i tots aquests
ametllers que
ens preocupen tant
i que ens donen
encara més
motius per remugar.
És vint-i-tres de gener i fa
només un parell d'hores que és de dia.
El cel és tan blau que tant se val
si vas atrafegada cap a la feina
i només pots pensar en rascar ràpidament el gel
del parabrises; t'aturaràs a mirar-lo,
a mirar què boniques semblen les coses
sota aquesta llum tan clara.
El sol travessa majestuosament
la mica de broma que s'enfila entre els til·lers
del passeig i l'herba cruixent per la gelada.
Avui ja ningú no recorda l'abundància del nadal,
la por del buit que desfermà la manca de llum,
l'acaparament de color i escalfor i claror,
aquella mena d'horror vacui
angoixant i envermellidor de galtes.
Un parell de ventades,
i també la poda ignorant i barroera,
han deixat els arbres nets i buits
com un esbós de dibuixant gandul,
simples i fàcils de mirar.
Només en alguns racons
s'acumula fullaraca i restes brunes,
grisenques, d'herbes que ningú
no s'ha molestat a segar,
i s'endevina la vida oculta
i silenciosa que s'amaga allà sota,
dins d'un son viu i secret.
El gebre ho unifica tot
més que mai i dóna al món una
coberta de senzillesa i netedat
misteriosa de tan òbvia, en blanc i negre.
A les fustes que envolten
el parterre d'espígol guspireja
esplèndidament la gebrada.
Penses en fades que escampen
pols màgica de bellesa i renaixement.