Dins del vagó de tren

Dins del vagó de tren,
la dona que seu
al davant meu i jo
veiem al mateix temps
una papallona que voleteja,
inquieta, enlluernada pels fluorescents.
Sembla que ningú més, al vagó ple,
se n'ha adonat,
però les dues fem
una exclamació
i ens la quedem mirant
somrient
i somrient-nos.

Viatge en autobús

A la terrassa d'un bar
una àvia somriu amb tota l'ànima
mirant la seva neta.
Damunt nostre continuen passant,
baixes, les avionetes dels bombers;
groc contra el blau rutilant,
incansables. Em sembla,
per un instant,
que sento olor de foc.
Entra un vellet amb un bastó,
uns quants passatgers l'acompanyem
amb la mirada,
acaronant-lo per dins en veure
la seva fragilitat i la seva simpatia;
els ulls se m'omplen de llàgrimes
de tendresa i respecte, i la conductora
ha esperat que segués per arrencar.
Es fa estrany haver celebrat
els quaranta-vuit fa només dos dies
i sentir-me tan nena.
Tot és bonic i m'entendreix
veure com somriuen els ulls
de les persones que es miren.
Una nena d'un any i mig
mira dolçament la seva mare
i fa la veu més suau repetint
mama, mama, mama.

Coloms

S'han avesat a viure
amb nosaltres;
entre la nostra brutícia
i les nostres deixalles.
Per això els hem ficat
al mateix grup
que a les rates
i als escarabats:
el nostre mirall, i el nostre terror.
Però els coloms,
portadors de l'Esperit Sant,
símbols de l'amor,
insistents músics de les eixides
de la ciutat,
còmics passejants nerviosos
que humanitzem per riure,
sobrevolen els camps i la carretera
i es riuen de nosaltres,
que fem cua entre el fum i l'estrèpit.
Es llancen com sagetes,
tomben, pugen i baixen.
Són els amos de tots els plans
que el cel té damunt nostre.