Quedàvem al Zurich

Quedàvem al Zurich














Quedàvem al Zurich, sí
i també al Terra o al Salambó
i especialment a l'Argentina que
ens semblava meravellosament Cortázar
amb el jazz i les taules de marbre i
un aire de la Maga en les coses de les parets.

Quedàvem al Zurich, jo t'agradava
i a mi m'agradava l'amor i sentir-me estimada.
Seia al passadís al costat del telèfon
amb un llibre a la falda, o una llibreta
dient-me nulla dies sine linea
i esperant la teva trucada.

Quedàvem al Zurich i
ens gastàvem els pocs diners que teníem,
amb disset anys,
en un cafè, un paquet de Fortuna
i una entrada doble per al cine Maldà:
Night on Earth, La double vie de Véronique.

Quedàvem al Zurich,
fumàvem les dues empassant-nos la por
de ser grans i descobríem cada dia
nous racons de la ciutat i de nosaltres i la gent.
Sempre cafès i foscors i paraules
i la música, reparant-ho tot.

Quedàvem al Zurich però no sabíem
si al Zurich o en un altre lloc, darrere un revolt,
trobaríem una vida adulta clara
i lluminosa, no ho sabíem.

Portes falses

Ella em diu que el cansament
és un amagatall.
És una excusa covarda i infantil,
una rebequeria,
com estar malalta enmig de la guerra,
com desmaiar-se si ningú no t'apropa
el flascó de les sals.
Veritat! Ni recordo el moment que vaig aprendre
a fer-me la pioca,
a sentir-me defallir
quan la meva entrada a la sala de ball
amb el meu vestit de muselina blanca
i les incontables randes de color perla
no causava l'impacte extraordinari
que jo havia anhelat.
Correu! Aigua gelada als temples,
un ventall de plomes,
una tassa vorada amb or
plena del te més fi i el sucre més dolç,
un didal d'aigua del Carme.
La nostra dama sembla que ja es revifa,
és que quan no les pot collir diu que són verdes.

Aquesta dona

Aquesta dona
que tinc amagada
sota la trapa del cobert
s’està dins la foscor i la pols i la palla
i escolta tot allò que faig.
Si per mirar-te
he de treure un peu
de damunt dels taulons
ella aprofita per
clavar els seus dits esgarrinxats
entre les fustes.
I em cal
fer servir tota la força
per tornar-la a entaforar allà sota.

Troballes en les pèrdues

Les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

Mitja vida cosint-me un edredó
de retalls, cada dia, pacientment.
Retalls de persones, d'hàbits,
de creences, opinions i prejudicis.
Retalls de compres compulsives,
d'ira controlada, de culpes repartides,
de somnis vagues i desitjos heretats.
Un edredó que escalfava a les nits fosques,
que em protegia dels cantells esmolats del món.

Però les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

La manta s'ha desfet, només uns parracs en resten.
He anat destruint, perdent, oblidant, desfent-me
de totes les proteccions
sistemàticament.
Amb la mateixa paciència amb que les vaig bastir.

I ara sóc un cos sense pell,
una nena nua dormint sobre la neu,
un nounat indefens i tremolós damunt la palla.

I el món crema,
punxa,
esgarrapa,
és hermètic,
és hivern,
però és tan bell i preciós,
tan únic,
d'un gust tan intens,
d'un so tan brutal.

I encara em queda
amor per donar,
i curiositat i anhel.

Si només
pogués,
amb les estacions, els anys,
trobar una fina capa de seda translúcida
que em permetés sentir-ho tot
veritablement,
però
sense aquest dolor,
aquest contacte gèlid.

Ceba

vas traient capes i capes

despullant

vas descartant

   ―aquesta no

   ―aquesta tampoc

   ―aquesta encara menys

i al final

potser

no et quedarà res

   excepte les ungles per gratar