han vingut i han marxat.
Mitja vida cosint-me un edredó
de retalls, cada dia, pacientment.
Retalls de persones, d'hàbits,
de creences, opinions i prejudicis.
Retalls de compres compulsives,
d'ira controlada, de culpes repartides,
de somnis vagues i desitjos heretats.
Un edredó que escalfava a les nits fosques,
que em protegia dels cantells esmolats del món.
Però les estacions, els anys
han vingut i han marxat.
La manta s'ha desfet, només uns parracs en resten.
He anat destruint, perdent, oblidant, desfent-me
de totes les proteccions
sistemàticament.
Amb la mateixa paciència amb que les vaig bastir.
I ara sóc un cos sense pell,
una nena nua dormint sobre la neu,
un nounat indefens i tremolós damunt la palla.
I el món crema,
punxa,
esgarrapa,
és hermètic,
és hivern,
però és tan bell i preciós,
tan únic,
d'un gust tan intens,
d'un so tan brutal.
I encara em queda
amor per donar,
i curiositat i anhel.
Si només
pogués,
amb les estacions, els anys,
trobar una fina capa de seda translúcida
que em permetés sentir-ho tot
veritablement,
però
sense aquest dolor,
aquest contacte gèlid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada