És bonic caminar per aquí

És bonic caminar per aquí
en una tarda de llum i núvols com aquesta.
El nus de carreteres cegament t'envolta,
però també t'alça
i et permet veure el cel fins a l'horitzó
cap als quatre vents.
Les nuvolades blaves que semblaven de tempesta
s'han escampat discretament cap a les vores,
i sota les masses violetes
ara es veuen filagarses rosades
que deuen ser ruixats lleugers
als pobles de la vora.
A les teulades de la ciutat,
reflexos d'or i flamarades de llum;
tots els colors, avui,
acomiaden el dia.
La música a les orelles
silencia el brogit dels cotxes,
però sota el brogit,
sota la música,
sota el lleuger cantusseig
que l'acompanya,
un timbal ressona, dient:
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí?
    Què has vingut a fer aquí? 

Seu,
reposa els peus i els ulls.
Un gat gros de dubte
ajagut sobre el teu pit.

Et lleves amb un somriure

Et lleves amb
un somriure
i els ulls humits;
has descobert
el temps que havies de tardar
a trobar el camí
cap a aquest espai nou
dins dels teus somnis.
Has desplegat
una línia de
llum vermella,
un tentacle intel·ligent i tendre,
la sensible i delicada
trompa d'un elefant,
recorrent els divuit kilòmetres
que et separen d'aquest nou punt
al mapa dels llocs
que et cal acaronar.
Tornes a veure el trajecte,
la cinta que s'estén i avança,
un torrent d'escalfor
que surt de casa,
recorre carrers,
tomba a les cantonades,
vola sobre la carretera
i deixa enrere, petits,
els cotxes;
salta rieres, travessa ponts,
penetra portes,
puja escales.
Es mou de pressa, segura,
en la nit, palpant
fins a trobar-lo:
la persiana abaixada,
l'habitació tèbia, i ell
arraulit, embolicat amb
l'edredó de sempre,
amb la boca entreoberta
i els punys tancats,
la respiració tranquil·la,
el son en pau.

Ha passat la tardor sencera i mig hivern

Ha passat la tardor sencera i mig hivern
i no he trobat les forces per arrencar
les tiges seques dels gladiols:
em dolia pensar en els capolls de papallona
i la vida adormida entre la fullaraca.
Ahir, en arribar, tres taques grogues ens esperaven.
Una salamandra, auguri d'humitat esperada,
i dos narcisos entre les fulles, mig amagats.
A la matinada ens beneeix la desitjada pluja
‒ com diuen a l'orient,
el cel i la terra han fet l'amor
en un llit de boira ‒
i he sortit de matí a sentir
l'herba mullada sota els peus descalços,
amb l'ànim, finalment,
d'arrencar totes les plantes mortes
i deixar lloc als alls de bruixa i les tulipes.
Amb les cintes xopes dels gladiols
he fet creus de Brigit i deesses de palla
mentre somreia i entenia,
els peus glaçats i ardents alhora,
perquè, fins avui,
no havia trobat el moment
de fer aquesta neteja.