Un altre novembre

La meva petita mort, ara ho veuràs,

és al novembre.

La terra, les pedres metàl•liques

em colguen.

I dins del meu forat, amb rocs tapant-me 

la boca i els ulls

s'estanca tota l'aigua salada i tèbia

que sóc  jo -sirena sorda i distreta.

No ploris -com pesa aquesta maledicció,

com pesa i asseca els ulls,

com pesa i m'inunda de llàgrimes

condensades,

silencioses

i secretes com perles.

De puntetes visc els dies

de mort i foscor de novembre,

talment una arna invisible,

un espectre que ningú no tem.

Quinze d'agost

Les botigues tancades i el sorprenent silenci de cotxes
ens permeten escoltar a la nit el cant del mussol,
ara que les granotes ja no fan tant enrenou.

Avui, quinze d’agost, em desperten els trets
i el camió de les escombraries.
Altre cop m’adono que a uns metres del poble
homes disfressats sotgen guatlles o conills o ves a saber què,
però jo sempre que escolto les ràfegues properes
em sento senglar,
agonitzant, de cop immòbil i sense adonar-me de què em passa,
amb un dolor que crema sota la pell dura
sentint la humitat i la fredor de la terra,
o la fresca de la matinada sobre la pinassa resseca.
I amb els ulls brillants mig clucs
veig una petita clapa de cel en calma
que es va fent petita
en el silenci.

Portes falses

Ella em diu que el cansament
és un amagatall.
És una excusa covarda i infantil,
una rebequeria,
com estar malalta enmig de la guerra,
com desmaiar-se si ningú no t'apropa
el flascó de les sals.
Veritat! Ni recordo el moment que vaig aprendre
a fer-me la pioca,
a sentir-me defallir
quan la meva entrada a la sala de ball
amb el meu vestit de muselina blanca
i les incontables randes de color perla
no causava l'impacte extraordinari
que jo havia anhelat.
Correu! Aigua gelada als temples,
un ventall de plomes,
una tassa vorada amb or
plena del te més fi i el sucre més dolç,
un didal d'aigua del Carme.
La nostra dama sembla que ja es revifa,
és que quan no les pot collir diu que són verdes.

Katharine Hilbery

Vam entrar, aquella nit d'hivern,

la Katharine i jo,

al pub de Clifden.

Després de treure'ns els barrets

i els guants i les capes,

assegudes davant els gots de Guinness,

vam parlar en veu baixa 

dins la penombra.

Estimada amiga, preciosa

Katharine, no sents,

que aquesta recerca, tot i potser perduda,

és l'única que fa sentit?

Mantenir-se dempeus

amb suavitat i elegància

just a la ratlla

que dibuixa la llum a l'ombra. 

Tornar

Somio.
Blanc de matinada
a les escletxes de la persiana.

Hem tornat a la casa
on em vas conèixer
i ens arraulim
al balcó,
en aquell banc, recordes?
on de vegades sèiem en silenci.

Ens donàvem la mà
sota la manta blanca
i era un doble tornar a casa.

Viatge a Éire

A mi també m'agrada
conviure amb velles ruïnes
dels temps passats:
parets negres,
fragments de finestres
cobertes d'heura.

I la boira,
encoixinant
les doloroses arestes.

més fotos