Aquest finestral
sobre la proa, on sec,
és ara la millor zona del barco:
temps enllà no hauria tingut mai aquí
la seva cabina daurada
el capità.
Sento darrere meu i a sota
aquesta massa enorme
d'acer i gent,
que empeny i avança,
impassible, tallant les ones,
nord amunt sobre un blau
encara tenyit del gris de la matinada.
A les meves mans, el tresor preciós
d'una taronja, eco
de viatges transoceànics:
un lluminós consol terrenal
entre aquest blau món gegant i fred,
indiferent i sublim.
Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...
20.7.26
19.7.26
El sol tan blanc
El sol tan blanc
sembla aturat damunt del mar
i refulgeix.
Per la finestra ens acompanya
el camí de plata sobre les ones
que feia en els meus dibuixos.
Tu i jo estirats damunt les barques
dels nostres cossos
i els nostres cossos bressant-se
alhora sobre aquest vaixell
que sembla petit
lliscant veloç en aquest mar tan gran.
sembla aturat damunt del mar
i refulgeix.
Per la finestra ens acompanya
el camí de plata sobre les ones
que feia en els meus dibuixos.
Tu i jo estirats damunt les barques
dels nostres cossos
i els nostres cossos bressant-se
alhora sobre aquest vaixell
que sembla petit
lliscant veloç en aquest mar tan gran.
17.7.26
Que bonic
Que bonic
fa la cortina nova
de tul blanc
davant de la persiana baixada
— una dolçor lletosa.
La miro fixament
amb els ulls cansats
d'una nit inquieta
esperant veure
un lleuger moviment
— brisa de matinada.
Res.
La quietud d'aquest aire
calent i humit
tornarà avui a omplir-nos a tots
de visions
de la fi d'un món.
fa la cortina nova
de tul blanc
davant de la persiana baixada
— una dolçor lletosa.
La miro fixament
amb els ulls cansats
d'una nit inquieta
esperant veure
un lleuger moviment
— brisa de matinada.
Res.
La quietud d'aquest aire
calent i humit
tornarà avui a omplir-nos a tots
de visions
de la fi d'un món.
30.4.26
Joia
Sembla que, finalment,
tot i que jo m'ho pensava,
aquest camí
no feia drecera.
Ha estat llarg.
Ara he entrat d'esquitllentes
a la caseta;
m'he posat lentament
la roba de l'àvia
i m'he ficat al llit.
I ara, de cop,
la nena em pregunta,
esguardant des del mirall,
amb la seva cistella
de cura i compassió al braç:
Per què aquests ulls?
Per què aquestes mans?
Per què aquests peus?
Per què aquesta esquena?
Per què aquesta pell?
Són per haver de mirar-te millor.
Són per haver de tocar-te amb més cura.
Són per haver d'anar més a poc a poc.
És per haver d'aprendre a vinclar-me.
És per desfer encara una altra frontera.
Em fico a les palpentes
la mà per sota de la roba.
El meu cor de cinquanta-dos anys
batega més que mai:
Joia, joia, joia, joia.
tot i que jo m'ho pensava,
aquest camí
no feia drecera.
Ha estat llarg.
Ara he entrat d'esquitllentes
a la caseta;
m'he posat lentament
la roba de l'àvia
i m'he ficat al llit.
I ara, de cop,
la nena em pregunta,
esguardant des del mirall,
amb la seva cistella
de cura i compassió al braç:
Per què aquests ulls?
Per què aquestes mans?
Per què aquests peus?
Per què aquesta esquena?
Per què aquesta pell?
Són per haver de mirar-te millor.
Són per haver de tocar-te amb més cura.
Són per haver d'anar més a poc a poc.
És per haver d'aprendre a vinclar-me.
És per desfer encara una altra frontera.
Em fico a les palpentes
la mà per sota de la roba.
El meu cor de cinquanta-dos anys
batega més que mai:
Joia, joia, joia, joia.
7.1.26
Els dotze dies de Nadal
El primer dia de Nadal,
la finestra oberta i la pluja caient
i l'aquí poc habitual cançó d'una merla
mentre em vesteixo
pel dinar de Sant Esteve.
El segon dia de Nadal,
una cortina de pluja tot el matí
i tota la tarda.
i tota l'estona, hores i hores,
un tudó immòbil, arraulit
en una branca nua del pollancre.
El tercer dia de Nadal,
el sol de casa elevant-se damunt del mar
entre les restes dels núvols de pluja,
i el sol del Nord ponent-se,
vermell, acomiadant-se molt d'hora
de les finestres guarnides
amb estrelles de llum.
El quart dia de Nadal,
un pont travessant el riu del Nord,
que porta les aigües, gèlides i apressades, negres,
del llac cap al mar.
El cinquè dia de Nadal,
dos bedolls es miren, callats
i nus, a la cantonada
del parc d'una ciutat somiada,
i el sol baix i feble d'hivern
estén els dits sobre l'herba adormida.
El sisè dia de Nadal,
les cornelles del parc
han après a menjar-se
els guarniments d'espigues,
i les mallerengues aprofiten
els grans que cauen per fer el seu
Banquet de Cap d'Any.
El setè dia de Nadal,
la neu murmura
sobre els carrers deserts
de la ciutat que es va despertant,
i, agafats de la mà,
la fem cruixir i grinyolar sota les botes.
El vuitè dia Nadal,
el torb regna i mana;
els viatgers mirem el cel fosc
i la blanca terra
i anem, cadascú al seu pas,
acceptant l'espera
d'un moment millor.
El novè dia de Nadal,
guarniments vius
de cristalls blancs
cobrint cada branca de cada arbre,
i caramells refulgint i gairebé dringant,
a les teulades.
El desè dia de Nadal,
dins de l'aigua negra,
la blancor suau i esponjosa
de dos grans cignes:
fills del fred
i germans de la neu.
L'onzè dia de Nadal,
travessem la grisa capa de núvols
i sortim a un aire sense màcula;
cel blau sobre la flonja
flassada d'un planeta de cotó
llaurat amb delicades línies
i suaus turons d'escuma.
El dotzè dia de Nadal,
som a casa
i, tot i el fred,
ha brotat l'herba;
una catifa verda i lluminosa
s'estén pel parc
després d'un Nadal d'aigua
i el retorn, subtil, de la llum.
la finestra oberta i la pluja caient
i l'aquí poc habitual cançó d'una merla
mentre em vesteixo
pel dinar de Sant Esteve.
El segon dia de Nadal,
una cortina de pluja tot el matí
i tota la tarda.
i tota l'estona, hores i hores,
un tudó immòbil, arraulit
en una branca nua del pollancre.
El tercer dia de Nadal,
el sol de casa elevant-se damunt del mar
entre les restes dels núvols de pluja,
i el sol del Nord ponent-se,
vermell, acomiadant-se molt d'hora
de les finestres guarnides
amb estrelles de llum.
El quart dia de Nadal,
un pont travessant el riu del Nord,
que porta les aigües, gèlides i apressades, negres,
del llac cap al mar.
El cinquè dia de Nadal,
dos bedolls es miren, callats
i nus, a la cantonada
del parc d'una ciutat somiada,
i el sol baix i feble d'hivern
estén els dits sobre l'herba adormida.
El sisè dia de Nadal,
les cornelles del parc
han après a menjar-se
els guarniments d'espigues,
i les mallerengues aprofiten
els grans que cauen per fer el seu
Banquet de Cap d'Any.
El setè dia de Nadal,
la neu murmura
sobre els carrers deserts
de la ciutat que es va despertant,
i, agafats de la mà,
la fem cruixir i grinyolar sota les botes.
El vuitè dia Nadal,
el torb regna i mana;
els viatgers mirem el cel fosc
i la blanca terra
i anem, cadascú al seu pas,
acceptant l'espera
d'un moment millor.
El novè dia de Nadal,
guarniments vius
de cristalls blancs
cobrint cada branca de cada arbre,
i caramells refulgint i gairebé dringant,
a les teulades.
El desè dia de Nadal,
dins de l'aigua negra,
la blancor suau i esponjosa
de dos grans cignes:
fills del fred
i germans de la neu.
L'onzè dia de Nadal,
travessem la grisa capa de núvols
i sortim a un aire sense màcula;
cel blau sobre la flonja
flassada d'un planeta de cotó
llaurat amb delicades línies
i suaus turons d'escuma.
El dotzè dia de Nadal,
som a casa
i, tot i el fred,
ha brotat l'herba;
una catifa verda i lluminosa
s'estén pel parc
després d'un Nadal d'aigua
i el retorn, subtil, de la llum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)