Joia

Sembla que, finalment,
tot i que jo m'ho pensava,
aquest camí
no feia drecera.
Ha estat llarg.

Ara he entrat d'esquitllentes
a la caseta;
m'he posat lentament
la roba de l'àvia
i m'he ficat al llit.

I ara, de cop,
la nena em pregunta,
esguardant des del mirall,
amb la seva cistella
de cura i compassió al braç:

Per què aquests ulls?
Per què aquestes mans?
Per què aquests peus?
Per què aquesta esquena?
Per què aquesta pell?

Són per haver de mirar-te millor.
Són per haver de tocar-te amb més cura.
Són per haver d'anar més a poc a poc.
És per haver d'aprendre a vinclar-me.
És per desfer encara una altra frontera.

Em fico a les palpentes
la mà per sota de la roba.
El meu cor de cinquanta-dos anys
batega més que mai:
Joia, joia, joia, joia.