Cinc llibres que em van caure a les mans en preparar una petita escapada a Praga, que ja havia visitat el 2013. Molt per pensar, poc per comentar en aquests moments que vivim de divisió i destrucció que potser en el futur em sentiré capaç d'analitzar. Els recomano tots.By Night Under the Stone Bridge, de Leo Perutz (1953)
Prague Tales, de Jan Neruda (1877)
Prague Pictures, de John Banville (2003)
The Prague Cemetery, d'Umberto Eco (2010)
Mendelssohn is on the Roof, de Jiří Weil (1960)
Sense saber-ne pràcticament res vaig començar a llegir-los en aquest ordre, i exceptuant Prague Pictures, m'ha meravellat que han format un ordre cronològic perfecte i trist, relatant la història de la ciutat des del segle XVI fins als anys vuitanta si col·loquem Banville al final. Com era d'esperar, és una història de l'opressió, la segregació i extermini jueu, però per sobre d'això és, com totes, una història de domini i abús dels poderosos sobre la resta. La història es repeteix de formes sorprenents i impensables.
Si els col·loquem en ordre del temps històric que descriuen quedaria així:
By Night Under the Stone Bridge (Nachts unter der steinernen Brücke), de Leo Perutz (1953) se situa principalment en la Praga dels segles XVI i XVII, sobretot durant el regnat de l'emperador Rudolf II del Sacre Imperi Romanogermànic. Però té també fils a 1900 i 1950, de manera que podem visitar en un sol viatge el gueto jueu de Praga dels 1500, l'escenari de les execucions religioses i territorials de la Guerra dels Trenta Anys dels 1600 i les conseqüències de tot plegat des del punt de vista dels 1950. Un llibre poètic, sense cap paraula sobrera, esquitxat d'humor i tendresa, que relata els moments històrics que van construir l'Europa del segle XX com un conte de somni i melancolia.
Prague Tales (Povídky malostranské), de Jan Neruda (1877) és un recull de contes ambientats al barri de Malá Strana de Praga a mitjans de segle XIX. Jan Neruda és encara més cranc que Marcel Proust, i parla de la llar, del "Petit Barri" on passen aquestes històries quotidianes i simples com d'una mare dolça i suau a la qual l'uneix un amor gairebé melancòlic de tan tendre. És emotiu i sentimental com pocs autors que jo conegui, vivint i relatant una època de renaixement cultural de la llengua txeca, que havia anat desapareixent de l'ús culte des del segle XVII enfront de l'alemany. Són uns relats perfectes per llegir mentre escoltes el Vltava de Má vlast de Smetana, sospirant a la vora del riu.
The Prague Cemetery (Il cimitero di Praga), d'Umberto Eco (2010) és una altra novel·la monumental d'Eco, amb la seva riquesa i complexitat erudita. El seu joc entre la ficció i la història només el pot fer bé algú com ell, un gran savi i un gran novel·lista... Una història d'aventures que és un homenatge a Dumas i una picada d'ullet a totes les històries conspiracionistes, i que alhora fa pensar quantes mentides ens hem empassat que han servit per fabricar el món que habitem avui. Pot ser que les nostres creences més profundes com a societat, les transformacions, les guerres, siguin obra de petits grups de poder i les accions interessades d'individus atrevits i descreguts?
Mendelssohn Is on the Roof (Mendelssohn auf dem Dach), de Jiří Weil (1960), fa servir un fet gairebé còmic i absurd per descriure la Praga ocupada pels nazis i com els règims de terror corrompen els cossos i les ànimes. Personalment, pateixo molt amb les històries del nazisme, i aquesta no és menys dura, cruel i opressiva, però Weil és discret i pudorós i aconsegueix no sé com que hi hagi una mica de llum en algun racó, potser en forma d'un trist somriure victoriós.
Prague Pictures, de John Banville (2003), és una guia personal de la ciutat, recollint diverses vivències de Banville en diferents moments des dels vuitanta, i servint d'excusa per recordar èpoques i fets importants en la història de la ciutat. Col·locada aquí al final d'aquest quintet fa de síntesi i de cinta que empaqueta el meu farcellet de llibres.