Per una avinguda
polsosa, gris i renaixentista
en un vespre silenciós i aromàtic
d'una ciutat ocre aturada en el temps,
em sobta l'atac foll d'un mastí blanc i enorme
que m'atrapa el canell esquerre
amb una força irreal.
Quan ja les llàgrimes
em neguen els ulls esbatanats de por
i entreveig delicades finestres
decorades amb columnes i filigranes
al palau de davant,
m'adono que l'espantosa pressió
de les mandíbules salvatges
no m'esquinça la pell
ni m'esqueixa els músculs amb ullals sagnants;
la boca de la bèstia és coberta pel mateix pèl blanc, brut i esbullat
que la resta del seu cos esfereïdor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada