I a dos quarts i mig de set
d'aquest novembre ja fosc,
entro a Barcelona
amb els ulls de nena que no em sé treure.
Cada quadrat de llum
de cada finestra
sembla l'entrada al
paradís més prometedor.
Tot sembla més
lluminós i càlid i intens,
allà a les altures,
per sobre del fum i el brogit,
que a les cases
que jo conec.
La meva mare em diu:
"Que, com a en Jim Botó,
no t'enganyi la distància."
Però jo no sóc tan coratjosa
i m'enlluerna
la llum rere les cortines.