Novembre

Novembre,
nits de salamandres,
que es mouen entre els mons
de la terra i l'aigua.
Arribem al vespre,
anem molt a poc a poc per
no atropellar-ne cap.
De sobte ens sobrevola
un gamarús,
un traç de plomes silencioses
camí amunt
a la llum dels fars.

Dolor

Del clatell surten
les ones, batec ardent
i neguitós.
Per dins del braç
i l'espatlla corren,
fredes i greus,
les rígides salamandres
que he desvetllat
aquest novembre.
Els ancestres
i els pensaments
s'enreden com
ràfegues de foc fred
entre les fibres del cos
i la ment.
Un calfred de por
que s'allarga, congelat,
minut rere minut rere minut.


Arraulida,
menjo com una ossa.
Omplir, omplir cada escletxa.

Se t'ha oblidat
que ja vas descobrir
on és el buit.

 

 

Casa de la infància

Casa de la infància.

Feia olor de cera de mobles
i de deliciós poliment
de la mopa; el terra de parquet
encolat grinyolava
delicadament com una música i lluïa.
Et rebia la llum d'ambre
dels vitralls del rebedor.
Al forn hi havia un pastís
i, en una tauleta, tassetes
de xocolata desfeta i crepes.
Damunt del piano, sempre,
tres angelets de ceràmica
graciosos, bonics i tendres,
cadascun tocant un instrument diferent.
Per tot, netedat i ordre;
com deia l'àvia, es podia menjar
darrere els quadres.
Davant la llar de foc,
un barrilet de vi dolç,
mobles còmodes, plantes
i una lluminosa vitrina
plena de tresors.
A les habitacions,
moqueta molsuda
i edredons alemanys de plomes,
ben plegats als peus del llit.
Llum suau, escalfor, silenci,
converses tranquil·les i curoses.
La cosineta ha vingut de visita
i, tímida, contempla amb
els ulls ben oberts
cada racó.

Pel camí enfangat

Pel camí enfangat,
llum daurada
de les branques mullades,
tombades pel pes
de l'aigua i la vellesa.
Mosaic de fulles
descomponent-se
sota els peus;
damunt del cap,
l'univers somriu.

Damunt la gespa verda

Damunt la gespa verda
un cercle perfecte de fulles taronges.

L'auró ha començat a canviar de color.

 

 

 

Jo

Diu aquesta dona sàvia
que enmig del bell
consell de les deesses,
estic jo darrere el vel
de la consciència.

Seiem a la taula
que han parat Demèter i Afrodita:
pa, fruita, formatge i vi,
blanques estovalles, flors,
i em sento nua i tímida
davant del seu poder.

Així i tot aquí mano jo,
i dono la paraula i el vot;
al cap i a la fi
seré, en aquesta vida,
l'única presidenta
d'aquesta assemblea.

Cada etapa d'aquest camí
en tinc una o dues
caminant al meu costat;
sovint m'acompanya
un petit comitè, que envia
al meu voltant la
benedicció del seu poder diví.

La tasca consisteix
a fer que no es barallin,
que mai oblidin
que són amb mi per
fer-me divina.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Persèfone

Estimada, tu has recorregut aquest camí abans que jo.
Tu has anat a les palpentes resseguint les parets fredes del món.
Tu has plorat per la foscor cercant la suavitat i l'escalfor de la teva mare.
Tu has menjat les llavors de la teva pròpia tenebra.
Segueixo les teves passes.
Vull seure al costat del teu setial
i aprendre de tu a ser
reina de la meva ombra.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Atena

M'esguardes amb la cara seriosa
que faig davant del mirall.
Tu i jo sabem
que no som tan fortes
com volem semblar.
Teixim, juntes, i l'ordre
rígid i ferotge de les nostres ments
es convertirà en
un suau embolcall.
De tant en tant, encara,
em poses el casc i
m'envies a la batalla. 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Demèter

Encara em cal la teva ajuda
per ser allò que persegueixo
des d'aquell dia al tren que vaig sentir
per primera vegada
el primer moviment
del meu primer fill.

Ser el centre
de l'ona que expandeix
indiscriminadament
amor sense condició:
acceptació, empara.

Que fàcil era, estimada,
amb una criatura a dins,
però, en el dia a dia, com costa.

Ser nutrició i acollida
no només per als fills,
no només per als infants.
Braços bressolant, pits rajant,
mans obrint-se a cada
manifestació de la vida,
donant per donar-se.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Àrtemis

M'he ficat
a la boscúria, sortint del camí.
Les branques baixes i
els esbarzers
m'esgarrinxen sense fer mal.
Agulles de pi entre els pits
i els cabells.
M'ha bordat un cabirol
i sento el tambor
del seu galop a la terra.
Tu, benvolguda,
aproves aquesta aventura solitària.
Trobo allò que buscava:
allà baix hi ha la bassa
que es veia al mapa.
Uns cavalls pasturen vora l'aigua.

 

 Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hèstia

Fes que el meu dia a dia,
rentar els plats,
fer el llit,
preparar el sopar,
sigui sempre sagrat.
Dóna'm reverència.
Et veig somriure
i em guies els dits,
i la meva rutina
és art i ritual.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Hera

Vigilo amb els teus cent ulls
i sota la guia del teu pare,
que tot es mantingui
dins
de la via correcta.

Quan penso que no ets amb mi,
em fas una fiblada
a la dreta de la pelvis,
recta sí, però no rígida.

M'ha costat
i de vegades encara em costa, entendre
què em demanaves.
Ara sé que em protegeixes
i que m'abraces cada cop
que dic no.
Ets la meva frontera
i la meva muralla. 

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Afrodita

Per tu he abusat
del meu cos,
estimada.

Marques de dits a les natges,
la pell adolorida.

Per tu he jagut
amb les cames i els ulls
entreoberts,
al sol de juny;
una copa de vi blanc i fresc a la mà
i un somriure de plaer
i joc al rostre.

Per tu he saltat rient endavant
sense pensar en el demà.

 

 

Del projecte Sender de les Deesses. Enllaç a la pàgina.

Camí de Llaés

Tinc un dia dolent
d'aquells que m'assequen la gola,
d'aquells on, per molt que m'esforci,
el pes de la mesquinesa
i el ressentiment
m'enfosqueixen la vista
amb la llana mullada
de sempre.
Tot a dins meu i al voltant pesa
d'abandó i descura.
I al mateix temps, no.

Baixem des del sol de tarda
de Santa Maria de Besora,
dàlies, begònies, geranis.
És una pista estreta i asfaltada.
El camí ràpidament es torna fosc,
en un revolt veiem un embolic
de color taronja que és una gallina morta,
i dues més, camí avall.
Ens parlen de misteris
i d'espants de nit.

Un pontet sobre un torrent de pedres
ens duu al fons de la vall
travessant un llòbrec bosc de boixos secs
que de sobte s'il·lumina
amb el verd alegre de plàtans alts
i l'espurneig del sol.

Ara tornem a pujar:
a l'esquerra apareixen prats, primer.
Després roures, densos i foscos,
que es tornen un atapeïment de fajos
a les dues bandes, pendents impenetrables.

El camí s'obre, amunt altre cop.
Ara tenim camps verds, feixes de bona herba.
A la nostra dreta s'aixeca un puig,
terrasses estretes, i alzines fent
un niu al cim, entre la roca.
Ens aturem un moment
sota una gran noguera.
Un castell dalt del tossal
que sembla una vil·la romana.

Avui viatgem al poble

Avui viatgem al poble —que no he vist mai—
on va néixer la meva besàvia, a qui no vaig conèixer:
Agneta Majoral Guix, nascuda a Nalec
el disset de juny de 1869.

És el paisatge que sempre he defugit:
el sol que cou la terra rogenca entre les oliveres,
cabanes sense sostre entre els camps segats
i les bales de palla.
Congostos de roca viva,
rius fluint lentament sota les algues,
ametllers que semblen pansits,
cel blanc. El verd juvenil de les vinyes.
Mosques lentes sobre la taula
del bar de carretera de Belltall
on hem pres una cervesa.
Campanars barrocs damunt dels turons.
La riquesa que proporcionen una bassa o un pou
quan es viu en un paisatge andalusí.

Arribem al poble a pic de migdia,
un silenci enorme ens acull, i carrers buits.
Passejant a l'ombra de les cases ocres penso
l'absurditat de voler trobar algun reconeixement,
i, malgrat tot, el busco.
Com si els trenta anys que va viure aquí
abans d'anar a viure a Reus en casar-se,
a més de tot el passat que ella atresorava,
poguessin haver deixat en mi alguna empremta
cent cinquanta anys després.
I, malgrat tot, ho vull i ho sento.

Les plantes a la finestra que l'àvia també estimava,
la netedat, l'ordre i el davantal immaculat,
les flors de nit a la porta de les cases,
els xiscles dels falciots.
Res, és clar, que no pogués evocar
en qualsevol altre poble. I així i tot.

Va tenir una vida feliç? Va trobar,
partint d'aquest bell punt del món,
allò que havia vingut a fer?
Només sé que la seva filla l'enyorava
i l'invocava: "Mareta! Mareta!
Agneta com la mare de la mare de Déu".

Pensar en uns ulls connectats amb els meus
enllà del temps i de l'espai,
que miren la portalada de l'església
o la creu de terme que ens acomiada.

 

 

La besàvia Agneta i el pare al seu costat 

Dins del vagó de tren

Dins del vagó de tren,
la dona que seu
al davant meu i jo
veiem al mateix temps
una papallona que voleteja,
inquieta, enlluernada pels fluorescents.
Sembla que ningú més, al vagó ple,
se n'ha adonat,
però les dues fem
una exclamació
i ens la quedem mirant
somrient
i somrient-nos.

Viatge en autobús

A la terrassa d'un bar
una àvia somriu amb tota l'ànima
mirant la seva neta.
Damunt nostre continuen passant,
baixes, les avionetes dels bombers;
groc contra el blau rutilant,
incansables. Em sembla,
per un instant,
que sento olor de foc.
Entra un vellet amb un bastó,
uns quants passatgers l'acompanyem
amb la mirada,
acaronant-lo per dins en veure
la seva fragilitat i la seva simpatia;
els ulls se m'omplen de llàgrimes
de tendresa i respecte, i la conductora
ha esperat que segués per arrencar.
Es fa estrany haver celebrat
els quaranta-vuit fa només dos dies
i sentir-me tan nena.
Tot és bonic i m'entendreix
veure com somriuen els ulls
de les persones que es miren.
Una nena d'un any i mig
mira dolçament la seva mare
i fa la veu més suau repetint
mama, mama, mama.

Coloms

S'han avesat a viure
amb nosaltres;
entre la nostra brutícia
i les nostres deixalles.
Per això els hem ficat
al mateix grup
que a les rates
i als escarabats:
el nostre mirall, i el nostre terror.
Però els coloms,
portadors de l'Esperit Sant,
símbols de l'amor,
insistents músics de les eixides
de la ciutat,
còmics passejants nerviosos
que humanitzem per riure,
sobrevolen els camps i la carretera
i es riuen de nosaltres,
que fem cua entre el fum i l'estrèpit.
Es llancen com sagetes,
tomben, pugen i baixen.
Són els amos de tots els plans
que el cel té damunt nostre.

El cantant de sygyt

Tanca els ulls, discret,
enmig de l'estepa que xiula,
a la vora d'un fil d'aigua.
Comença el seu cant
com un tro o un vent de tempesta,
removent el seu interior
per invocar l'ànima del lloc.
De cop,
un raig de llum
li surt, radiant, de la boca entreoberta.
Es buida en un trànsit,
i és el cant dels ocells en sortir el sol,
una escletxa de claror
entre núvols negres.
La música de l'aigua gèlida
i la brisa entre les espigues.
El cantant és en un altre lloc
on un fil de llum visible
l'uneix a cada bri d'herba, al cel,
a les pedres que el riuet tomba.

 

A una vella cega de Zanskar

Rig Sin surt de la casa,

sota el sol i el cel

de cristall a quatre mil metres,

embolcallada amb robes velles

i descolorides,

una capa de pell d'ovella,

el seu barret de llana taronja

i la certesa

de ser encara útil a les seves

filles i nétes.

S'asseu enmig del camp,

una petita falç a la mà,

i passa el dia damunt la terra,

arrencant menuts feixos d'herba,

apilant-los ordenadament

al seu voltant,

deixant que les mans repeteixin

el gest de tots els curts estius

de la seva vida,

els ulls tancats fa anys.

Han d'afanyar-se,

tot el menjar de l'any

per a la família i les bèsties

caldrà collir-lo

en aquests tres mesos.

El sol ja baixa,

la suor li cobreix els

cabells curts;

la besàvia s'ajeu dolçament

entre l'herba collida,

la falç a la mà encara.

Tres dies després descansarà

per sempre.

Que la mort no em trobi

asseguda a la butaca,

amb la mirada perduda!

Besàvia, vull, com tu,

morir vellíssima,

esgotada i orgullosa,

present i necessària

en la vida que m'envolta.

 

Himalaya, Land of Women. Marianne Chaud

És dos d'abril

I despise my own hypersensitiveness, 

which requires so much reassurance. 

It is certainly abnormal to crave 

so much to be loved and understood.
Anaïs Nin

És dos d'abril
i ha esclatat del tot
la primavera.
Encara que vagi fent
senyals des de gener,
sempre sento
que arriba massa de pressa.
A l'autopista reverbera el sol
i refulgeix l'herba;
una renglera de pollancres
translúcids de tan tendres;
banderes de glicines en flor
a les tanques contra el soroll,
i camps de colza gairebé
excessius.
Fa calor, els ulls em couen.
He començat tot just aquesta nit
a despertar de dies de foscor;
a un dolor primigeni s'hi sumen
mil petites noses inflades d'orgull,
i em sento com un Sebastià ridícul,
o més aviat com un Sebastià avergonyit,
mirant una paròdia
de si mateix.
Ve una altra figura
a renyar-me per tanta queixa:
aquesta mare no se sap
la causa de tot
i no m'entén. Per fer-me
sortir del cau
em burxa amb un pal.

Els corrents marítims,
no sé per què,
aturen els meus missatges
en una ampolla.

El quadrat de cel de la finestra

El quadrat de cel de la finestra
és de blau cobalt puntejat d'estels.
Tanco els ulls però la ment
és plena de ficcions i de neguits. Durant el dia passo
els ulls per totes les coses,
ben bé com el lliscant focus
d'una presó.
Veig tot allò que m'envolta
com el llast que vull llençar
per la borda d'aquest viatge d'inèrcia on no sé què faig.
Cada calaix, armari o lleixa
pateix el mateix escrutini;
al meu cap només
hi ha la idea
del parell de caixes que salvaria.
Un petit cataclisme bíblic
manegaria la resta:
foc, aigua, terratrèmol.

No sé quin pecat

No sé quin pecat,
meu o heretat,
expio en aquest món.
Sísif, almenys,
va gaudir de la vida
i no va pagar
la seva impietat
fins a la seva mort.
Jo he de passar
cada instant
de cada hora
voltant el meu precari
castell de sorra,
que es desmorona
contínuament.
Surto a trenc d'alba
carregada
amb pales i rasclets
i em passo el dia
refent i apuntalant,
atenta a les esquerdes
i als esfondraments.
Mai no acabo:
allà on miro veig
els granets de sorra
rodolant avall.
I si m'assec un dia
relaxadament al tron
mentre em bec una
copa de vi
contemplant el foc,
em desperto el matí següent
dormint entre les runes.

Ja és de nit

Ja és de nit;
sota el cel cobalt,
els llums taronja
tan tristos
i les finestres
que es van encenent
en arribar la gent
a casa.
Que d'hora
es fa fosc,
sembla que el dia
sigui més curt que mai.

Núvols per la finestra

Núvols per la finestra
des de gran altura,
roques imponents
enmig del mar,
penya-segats.
Cims retuts pel vent,
llacs, planures,
fins i tot carrers estrets
o amples,
i cases d'altri.
Menjars amb sabors estranys,
olors diferents.
Un telefèric pujant a
quatre mil metres.
L'olor salada
i molla de la coberta
d'un vaixell.

No cal una transformació completa

No cal una transformació completa
per provocar un gran canvi.
Els matisos ho són tot.
Només cal un petit pas
del sol rere la muntanya
per convertir l'aire gris
en mel rosada.

M'agrada quan

M'agrada quan,
segons el que he sopat,
a mitja nit em desperta
la set.

Puc,
en la foscor del lavabo,
beure'm l'un darrere l'altre
dos o tres gots d'aigua
omplerts a cegues
de l'aixeta.

En cap altre moment
em sembla tan dolça i necessària.
Sóc com una viatgera
que arriba,
desesperada,
a l'oasi.

Ha nevat a dins de casa

Ha nevat a dins de casa
aquesta tardor.
Avanço amb els ossos
gelats i secs entre dos pams
de neu pel passadís,
agafant-me
maldestrament
a les parets.

Un vent gèlid s'ha ficat
per tots els racons;
ha perseguit una a una
les fulles tendres de l'estiu
i ha omplert l'aire
de desencanteris i senyals.

Tinc gana;
tot allò que toco
es torna escarabats
que busquen recer.

De totes les paraules

De totes les paraules
estranyes d'aquests mesos
em quedo amb toc de queda.
A les dues de
la matinada
em remoc adolorida al llit
i el silenci més complet
m'acotxa.

Els tocs de queda
passaven
en països llunyans
i llibres bèl·lics,
com els setges o els saquejos;
ara a estones
tots els cotxes
del poble reposen,
com en un món de conte
on, a la nit, tothom dorm.
Sembla que pugui veure,
entre les ombres,
el sereno.

Algunes matinades

Com agrupem

Com agrupem,

en el nostre cap, 

el temps!

 

Despatxem els dies

en paquets de set

o de trenta,

fins i tot en 

farcells d'hores semblants,

de preciosos minuts,

i finalment els embalem

alegrement en caixes anuals.

 

Va tot avall,

al fons indefinit

dels records passats,

i des de la vora del pou

ens lamentem

del temps perdut.

 

Només els somnis somiats

queden sense empaquetar

en la nostra memòria.

 

Sense temps,

sempre vius

i ocupant la seva porció exacta

de la nostra vida.

Nit fresca

Nit fresca,

la finestra una mica

menys oberta.

 

El pollancre ha estat

tota la nit ballant.

 

En clarejar,

les llums de les cases

titil·len en l'aire clar.

 

Repics i fressa

de la tardor

estenent-se veloç

pels carrers.

Cydalima perspectalis

Som a final d'estiu
i m'ho diu la sajolida.

Per als boixos, però,
és el segon hivern.

M'acompanyen els seus esquelets
i alguna fulla verda que s'ha salvat,
i les escorces tristes enfosqueixen el camí.

De matinada

De matinada
la gata em desperta
miolant a la porta tancada
de l'habitació.

Mentre l'acaricio
en el nostre ritual
per calmar-la,
toquen les cinc
i hi ha
la resplendor d'un llamp.

En ficar-me de nou al llit,
la remor creixent
de la pluja que comença.

M'adormo amb el murmuri
i la brisa fresca
sobre la pell.

En representació

En nom de cada bri d'herba
i de cada arbre vell o jove;
en nom de cada animal del bosc, del camp o de la ciutat.
En nom de les flors de tots els colors i mides i olors
i de les abelles i papallones i tota mena de bèsties
salvatgement maltractades per
herbicides i contaminants.
En nom de totes les branques
podades barroerament i fora de temps;
de tots els descampats i vorals de camins i carreteres
arrasats sense cap cura
per bàrbars ignorants amb segadores
que no veuen la devastació
inútil i vergonyosa
que generen cada primavera.
En nom de tots ells
vull agrair de tot cor
la meravellosa pluja d'avui,
aquesta boira suau i deliciosa,
aquestes gotes petites i delicades,
com una polvorització benèvola
i guaridora.
Agraeixo la humitat plena de vida,
que ens fa oblidar,
per un dia,
que el món està en guerra
contra si mateix,
que sempre hi ha un ésser humà
disposat a destruir
allò que crea la natura.

Ecos

Per als meus altres pares: Waters, Wright, Gilmour i Mason

Mentre ells toquen, jo veig.

Gran silenci, cants aguts i profunds dels ocells de la nit.
I granotes, agitades.
Des del llit encara fresc sento el perfum dels primers dies de la primavera
i els dols recents, i les joies.


                     Overhead the albatross hangs motionless upon the air
                     And deep beneath the rolling waves in labyrinths of coral caves
                     The echo of a distant tide
                     Comes willowing across the sand
                     And everything is green and submarine
                     And no one showed us to the land
                     And no one knows the wheres or whys
                     But something stirs and something tries
                     And starts to climb towards the light
 
                     Strangers passing in the street
                     By chance two separate glances meet
                     And I am you and what I see is me

                     And do I take you by the hand
                     And lead you through the land
                     And help me understand the best I can
                     And no one calls us to move on
                     And no one forces down our eyes
                     No one speaks
                     And no one tries
                     No one flies around the sun


Tot això comença com una festa, un viatge
de joventut. Sembla que hem arribat amb els cabells voleiant i
les galtes vermelles i una mica de fred a les mans.
Com si haguéssim vingut muntats damunt d'una àliga
o un cavall pèl-roig. O fins i tot un ós.
Travessant el vespre incendiat de carmí i taronja i magenta,
les siluetes negres dels arbres,
les masses de foscor que van quedant enrere.
Dient adéu a les casetes solitàries amb una llumeta groga a cada finestra,
embarcant finalment en la llum grisa,
en la mar en calma del vespre callat. Amb
un somriure als llavis.

Silenci.
El vaixell ens du cada cop més al nord, cada cop més.
L'aigua ja és negra i metàl·lica, o blanca,
amenaça i ens ignora immensament.
Som animals refredant-se dins dels abrics grocs damunt la coberta de ferro.

Silenci i quietud. Ara ja tot és el Nord,
sense cap lleugeresa. Pes
de gel, de buit, d'aire de cristall.
Som aliens a tot aquest univers i els ulls ens cremen.

Petits senyals que ens fem per sobreviure.
Llumetes, sirenes, l'esforç del sonar
per mantenir els nostres cossets fràgils calents un dia més.
Ens xisclen la seva indiferència tots els altres éssers.
És el moment més fosc de la nit més fosca.


                     Cloudless every day you fall upon my waking eyes
                     Inviting and inciting me to rise
                     And through the window in the wall
                     Come streaming in on sunlight wings
                     A million bright ambassadors of morning                      
                     And no one sings me lullabies
                     And no one makes me close my eyes
                     So I throw the windows wide
                     And call to you across the sky.


Llum. El moment més negre és l'inici
de l'ascens, però nosaltres
mai no sabem quan som
a la frontera que fa la fosca damunt la llum, i
aquesta claror rosada ens lleva la desesperança
i ens escalfa les puntes dels dits.
Som aquí, a casa dins el llit tebi.
Se sent
la remor de les fulles i l'alegria de les orenetes.

Pink Floyd - Echoes (Meddle, 1971)

Nous brots d'heura

Són les set del matí
i avui tampoc
no hi ha gebre,
ni boira.

Per la finestra
tot és igual que
la resta de dies
d'aquest hivern
benigne,
o covard.

A la plaça han despuntat
uns nous brots d'heura,
que no es queixa
de la manca de pluja
ni de la calor.
Només sap que hi ha més
estones de llum
i ja en té prou
per ser.
No li importa saber
que el petit planeta que l'acull
torna a apropar-se al seu sol.

Només és agraïda i
humil com les mimoses
i els lliris i tots aquests
ametllers que
ens preocupen tant
i que ens donen
encara més
motius per remugar.

Divendres a la nit

Sóc al sofà;
nit freda a fora,
els llums de Nadal que
no acaben de fer-me feliç.

Pensava tenir una nit plàcida,
i tòpica, la gata
a la falda, la manta de llana.

       A la tele veig,
       de passada, una breu imatge
       de la Gran Guerra.

       Un escorxador
       mata d'un cop al front
       un cavall ferit a la batalla.

       És immens i tot i això
       es replega i cau compacte
       en un instant.

Massa informació
penetrant-me el cap.

Silenci,
silenci
si us plau.
No vull conèixer
       res més.

Descomunió

L'estiu es replega -uns dies de treva

sota núvols acollidors.

Fins i tot sota

la llum dels pollancres

tremolosos

a la vora del caminet

tan bell que em deixa muda,

m'és impossible 

combregar

amb tot el que m'envolta.

Imploro

tornar-me'n a sentir part,

però tinc un forat de soledat i ira

en un costat

que no sé com guarir.

Gebre

És vint-i-tres de gener i fa
només un parell d'hores que és de dia.
El cel és tan blau que tant se val
si vas atrafegada cap a la feina
i només pots pensar en rascar ràpidament el gel
del parabrises; t'aturaràs a mirar-lo,
a mirar què boniques semblen les coses
sota aquesta llum tan clara.
El sol travessa majestuosament
la mica de broma que s'enfila entre els til·lers
del passeig i l'herba cruixent per la gelada.
Avui ja ningú no recorda l'abundància del nadal,
la por del buit que desfermà la manca de llum,
l'acaparament de color i escalfor i claror,
aquella mena d'horror vacui
angoixant i envermellidor de galtes.
Un parell de ventades,
i també la poda ignorant i barroera,
han deixat els arbres nets i buits
com un esbós de dibuixant gandul,
simples i fàcils de mirar.
Només en alguns racons
s'acumula fullaraca i restes brunes,
grisenques, d'herbes que ningú
no s'ha molestat a segar,
i s'endevina la vida oculta
i silenciosa que s'amaga allà sota,
dins d'un son viu i secret.
El gebre ho unifica tot
més que mai i dóna al món una
coberta de senzillesa i netedat
misteriosa de tan òbvia, en blanc i negre.
A les fustes que envolten
el parterre d'espígol guspireja
esplèndidament la gebrada.
Penses en fades que escampen
pols màgica de bellesa i renaixement.

Arrels

Creix avall avall.
No t'enfadis amb la terra bruta,
amb els cucs,
les fulles podrides.

Dorm i creix.
No cal que vulguis res,
ara.

Tres haikus per un temporal

La llevantada
d'aquests dies em porta
aires de nena.


Ara ens aturem
al pont sobre el riu furiós;
els ànecs tranquils.


Del llit escolto
el repic de les gotes.
La plaça, un toll.

Quedàvem al Zurich

Quedàvem al Zurich














Quedàvem al Zurich, sí
i també al Terra o al Salambó
i especialment a l'Argentina que
ens semblava meravellosament Cortázar
amb el jazz i les taules de marbre i
un aire de la Maga en les coses de les parets.

Quedàvem al Zurich, jo t'agradava
i a mi m'agradava l'amor i sentir-me estimada.
Seia al passadís al costat del telèfon
amb un llibre a la falda, o una llibreta
dient-me nulla dies sine linea
i esperant la teva trucada.

Quedàvem al Zurich i
ens gastàvem els pocs diners que teníem,
amb disset anys,
en un cafè, un paquet de Fortuna
i una entrada doble per al cine Maldà:
Night on Earth, La double vie de Véronique.

Quedàvem al Zurich,
fumàvem les dues empassant-nos la por
de ser grans i descobríem cada dia
nous racons de la ciutat i de nosaltres i la gent.
Sempre cafès i foscors i paraules
i la música, reparant-ho tot.

Quedàvem al Zurich però no sabíem
si al Zurich o en un altre lloc, darrere un revolt,
trobaríem una vida adulta clara
i lluminosa, no ho sabíem.

Complet

I have a deeply hidden and inarticulate desire for something beyond the daily life.Virginia Woolf

Deixo el raspall al calaix
i per un segon sóc en un altre temps.

M'adono de la meva presència allà, aleshores
i m'adono que potser igual que avui
vivia i visc només surant sobre el dia a dia.

Veig la perfecció d'aquells moments
des de molt lluny i en gaudeixo
molts anys després d'haver-los viscut.

Ara que intento amagar
absurdament les meves canes
ja sé que això s'anirà repetint com sempre.

D'aquí a uns anys un gest
em farà recordar què complet era tot avui,
quan cega i sorda a la plenitud del moment
deixava el raspall al calaix.

Brots

Hivern,
cada dia una mica
més lluminós que l'anterior
i cels radiants,
pluges clares,
promeses.

Fruits

Finals d'estiu,
recullo pomes vermelles
i sucoses
i en l'aire hi ha
el benestar que queda als llavis
després de somriure.

Un altre novembre

La meva petita mort, ara ho veuràs,

és al novembre.

La terra, les pedres metàl•liques

em colguen.

I dins del meu forat, amb rocs tapant-me 

la boca i els ulls

s'estanca tota l'aigua salada i tèbia

que sóc  jo -sirena sorda i distreta.

No ploris -com pesa aquesta maledicció,

com pesa i asseca els ulls,

com pesa i m'inunda de llàgrimes

condensades,

silencioses

i secretes com perles.

De puntetes visc els dies

de mort i foscor de novembre,

talment una arna invisible,

un espectre que ningú no tem.

Quinze d'agost

Les botigues tancades i el sorprenent silenci de cotxes
ens permeten escoltar a la nit el cant del mussol,
ara que les granotes ja no fan tant enrenou.

Avui, quinze d’agost, em desperten els trets
i el camió de les escombraries.
Altre cop m’adono que a uns metres del poble
homes disfressats sotgen guatlles o conills o ves a saber què,
però jo sempre que escolto les ràfegues properes
em sento senglar,
agonitzant, de cop immòbil i sense adonar-me de què em passa,
amb un dolor que crema sota la pell dura
sentint la humitat i la fredor de la terra,
o la fresca de la matinada sobre la pinassa resseca.
I amb els ulls brillants mig clucs
veig una petita clapa de cel en calma
que es va fent petita
en el silenci.

Portes falses

Ella em diu que el cansament
és un amagatall.
És una excusa covarda i infantil,
una rebequeria,
com estar malalta enmig de la guerra,
com desmaiar-se si ningú no t'apropa
el flascó de les sals.
Veritat! Ni recordo el moment que vaig aprendre
a fer-me la pioca,
a sentir-me defallir
quan la meva entrada a la sala de ball
amb el meu vestit de muselina blanca
i les incontables randes de color perla
no causava l'impacte extraordinari
que jo havia anhelat.
Correu! Aigua gelada als temples,
un ventall de plomes,
una tassa vorada amb or
plena del te més fi i el sucre més dolç,
un didal d'aigua del Carme.
La nostra dama sembla que ja es revifa,
és que quan no les pot collir diu que són verdes.

Katharine Hilbery

Vam entrar, aquella nit d'hivern,

la Katharine i jo,

al pub de Clifden.

Després de treure'ns els barrets

i els guants i les capes,

assegudes davant els gots de Guinness,

vam parlar en veu baixa 

dins la penombra.

Estimada amiga, preciosa

Katharine, no sents,

que aquesta recerca, tot i potser perduda,

és l'única que fa sentit?

Mantenir-se dempeus

amb suavitat i elegància

just a la ratlla

que dibuixa la llum a l'ombra.