Olles

Hi ha el calaix
de les olles.
Quina mena de deessa
matemàtica,
metàl·lica,
rectilínia
i desagraïda
necessita exactament
la mateixa
precisa
disposició
sempre
dia rere dia?
I voleia
dura
ràpida
mans de filferro
endreçant implacablement
quan una tapadora
no és al lloc arbitrari i subjecte a canvis
que jo he decidit.

Turó Parc

I igualment
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.

Beneïts dies!

Beneïts dies!
Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.
Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.
Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.

Pes de pedra i boira

Observa’m, de ben a prop,
mentre et nego els meus ulls.

Un pes de pedra
i boira me’ls lliga a terra.

I potser és la teva mirada,
allò que impedeix
que el rostre sencer
se m’esvaeixi
com un núvol al vent.

Bambolines

M’aboco, imprudent,
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.

En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.

Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.

Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.

Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.

Precipicis

Aquest viatge perillós
per camins extraordinàriament corrents,
em du a llocs que mai no hauria imaginat.

Faig les meves aturades enmig de la nit
i em faig un cabdell arrecerada sota un boix per descansar.

Als matins descobreixo precipicis a la vora
dels que m'ha lliurat una mà protectora i invisible i sàvia.

De tant en tant, però, el preciós nen blanc i resplendent
no ve a indicar-me la proximitat de l'abís i caic sense remei.

Però
els cabells se m'enreden a les arrels que sobresurten
i allà em quedo,
penjada entre el cel i la terra.

Allò que ningú no explica

Allò que ningú no explica
sobre Deméter,
és la trista vida
que duia
abans de poder descansar
quatre mesos a l’any,
quan havia de mantenir 

una primavera perfecta i embafadora.

Quina sort irònica,
perdre la seva filla
i guanyar alhora el poder
de cedir el control.

Quins hiverns,
de dol,
i de pau,
silenciosos,
els flocs de neu caient suaument.

Ploraré

No pateixis per mi, ah!
que jo,
el dia que trobi un diamant perfecte
encara ploraré per tot allò que he perdut.

Aracne

Teixeixo.
Però no és pas per això
que em diuen
Aracne.
És pel fil del que penjo,
delicat i oscil·lant al vent.

Filla del salze

Hèstia, tot controlant el foc,
s'ho mira tot amb ulls atents,
cada raconet del santuari,
cada pedra
que guarda una història coneguda
que ella pot explicar sense vacil·lar.

I mentre s'acomiada
d'aquest poder absolut
pensa
sent
que potser envoltar-se
d'altres pedres
d'altres racons
nous i desconeguts
la farà més sàvia
més filla del salze, flexible i suau.

Somnis de la bèstia salvatge (IV)

Per una avinguda
polsosa, gris i renaixentista
en un vespre silenciós i aromàtic
d'una ciutat ocre aturada en el temps,
em sobta l'atac foll d'un mastí blanc i enorme
que m'atrapa el canell esquerre
amb una força irreal.

Quan ja les llàgrimes
em neguen els ulls esbatanats de por
i entreveig delicades finestres
decorades amb columnes i filigranes
al palau de davant,
m'adono que l'espantosa pressió
de les mandíbules salvatges
no m'esquinça la pell
ni m'esqueixa els músculs amb ullals sagnants;
la boca de la bèstia és coberta pel mateix pèl blanc, brut i esbullat
que la resta del seu cos esfereïdor.

Mecanoscrit

Què farien el Dídac i l'Alba
- et preguntes -
per passar entre tots aquests cotxes
aturats a l'autopista,
ferralla abandonada
des de qui sap quants anys?

Com veurien els seus ulls
el bosc crescut entre l'asfalt esquerdat,
les heures menjant-se el polígon industrial,
els magatzems plens de menjar en conserva
- on caldria fer una ullada per si de cas -?

Quina espurna de fortalesa i valentia
els transmetrien les grues estavellades
sobre les cases,
les restes pertot?

Com
- et repeteixes -
continues recordant tan sovint
aquestes imatges
i posant-te a la pell d'aquella noia verge
quan condueixes d'un lloc a l'altre
i t'envolta la rutina i tot allò
que es dóna per fet
sembla indestructible?

Com
- descobreixes -
sembla que visquem una
petita apocalipsi a càmera lenta
que ja ens mostra forats a les voreres,
llums sense reparar,
fàbriques abandonades
i despulles per tot arreu d'allò que fou!

Potser caldrà escriure
un tercer mecanoscrit
després d'aquesta ruïna
que torna valents a alguns
i a d'altres, mesquins.

Tardor de Dornach

Entro al jardí
d'una casa
que és meva i mai no he vist,
per la porta del darrere.
La gespa esquitxada de fulles brunes,
l'ombra intermitent i vibrant
dels arbrets caducs,
les darreres dàlies de color carmí
i l'olor humida d'una
tardor de Dornach
m'omplen
mentre faig lliscar el reixat
i entro en aquest altre món
que d'alguna manera és meu
però que encara no conec.

Un petó

Alguna cosa dins l'ànima
s'apaivaga
quan de bon matí em llevo
i he somiat un petó.

Sense haver-ho llegit en cap llibre
sé que aquesta nit
en un racó
de mi
s'ha fet la pau
i ha caigut, suaument,
la rosada
de l'oblit.

Foc

M'ensenyes,
ajupits tots dos davant la llar,
que un tronc no crema sol,
que cal que dues branques es toquin
per fer que la flama s'elevi
esvelta i brillant.

I també,
que allò que ara crema
necessita atenció constant
i uns ulls atents
i unes mans valeroses.

I a més,
que la flama neix
quan l'esclafor que l'envolta
és prou intensa.

Vent

Aquesta
bossa de plàstic descolorida
i vella
s'envola avui que fa vent
i es dóna amb alegria
al corrent que se l'enduu.
I demà
serà una làmina grisa i gairebé invisible
de brossa entre la brossa.

Passeig

Camino
per un sender cobert d'herba
fresca i nova.

Milers de fulles tendres
fan una ombra
suau i tremolosa.

L'aire vibra tebi
i només omplen el silenci
els riures dels nens.

De sobte un trencament,
una esllavissada,
i les coses conegudes
es desplacen i s'esquerden.

La llum crua
em fa abaixar la mirada
i bèsties salvatges
senyoregen les ombres.

Abril

El to cremat pel fred de totes les coses
es transfigura en verd davant dels meus ulls.
I els fruiters de l'hort esclaten
envoltats d'abelles i papallones.

Quan els roures
i els pollancres es decideixin
el món serà un altre.

 

Febrer

Em desperta
l'estel del matí
benèvol
protector i lluminós

i el vent
gebrat
duu un perfum de primavera.

Matí

De cop
el cel deixa d'estar rosa
i s'aixeca
  -un instant-
la boirina del riu.

Per què

Explica'm aquella història
on jo visc
una vida somiada,
la vida d'una altra vida.

La vida on se sent olor de pastís

mentre tu em mires
llegir,
mentre jo et miro
i somric
i no dubto

davant la llar de foc.

En un racó
amagat en alguna part de mi

t'escolto i tremolo.

I al mateix temps

la resta de mi s'envola

cap a un altre lloc

ho vulgui o no.

Mercat

Aquells dissabtes
d'una altra vida
sortíem de casa el pare i jo,
travessàvem el carrer i entràvem al metro,
que en aquells temps era una mica més fosc i subterrani.

Davant de casa encara hi quedava l'antiga marquesina de la parada de l'autobús
on els meus primers records hi troben una màquina expenedora de xiclets de bola
encara pertanyents als anys setanta.

Al metro
de vagons de color verd pàl·lid per dins i llum trista,
sèiem el pare i jo amb les bosses entre les cames;
tot de bosses diverses,
però totes ficades dins d'una bossa de viatge de pell marró.
I baixàvem a Liceu, per anar a la Boqueria.

Altres vegades
el pare movia el cotxe per primer i únic cop en tota la setmana
i baixàvem per Príncep d'Asturias, Rambla de Catalunya i la Rambla
i aparcàvem al pàrquing de la Plaça de la Gardunya
que em semblava complex i immens.

I abans de tot anàvem a fer una volta
per veure què hi havia aquell dia.

Passàvem per sota les voltes de la part de darrera,
pel costat d'una botiga de cistells i coses de vímet que
aleshores ja m'atreia,
i pel costat de les pageses que ja ho tenien tot a punt
amb para-sols descolorits i caixes de fusta utilitzades mil cops,
i per deixalles a terra
i olor de pixats als racons.

El pare
anava observant les parades habituals,
les ofertes,
l'ambient,
i en ell en aquell moment
s'unien l'home de casa i el viatger;
vetllant per la compra
i mirant-ho tot amb ulls curiosos
de fotògraf.

I jo
aprenia
a mirar
les peres de Sant Joan amb devoció
l'habilitat per a preparar filets de gall
amb ulls d'antropòloga admirada.

Després de fer la primera passada
sense comprar res,
anàvem al bar que estigués menys ple
i sèiem a la barra
i em sentia tan orgullosa
de seure amb ell, allà.

No recordo què devia prendre jo
aleshores,
però el pare
prendria un cafè amb llet
molt calent
curt de cafè i molt llarg de sucre;
que del pare,
sempre m'ha meravellat
la mateixa necessitat de dolç i escalfor i confort
que jo sempre he tingut.


Elliott Murphy – On Elvis Presley's Birthday

Troballes en les pèrdues

Les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

Mitja vida cosint-me un edredó
de retalls, cada dia, pacientment.
Retalls de persones, d'hàbits,
de creences, opinions i prejudicis.
Retalls de compres compulsives,
d'ira controlada, de culpes repartides,
de somnis vagues i desitjos heretats.
Un edredó que escalfava a les nits fosques,
que em protegia dels cantells esmolats del món.

Però les estacions, els anys
han vingut i han marxat.

La manta s'ha desfet, només uns parracs en resten.
He anat destruint, perdent, oblidant, desfent-me
de totes les proteccions
sistemàticament.
Amb la mateixa paciència amb que les vaig bastir.

I ara sóc un cos sense pell,
una nena nua dormint sobre la neu,
un nounat indefens i tremolós damunt la palla.

I el món crema,
punxa,
esgarrapa,
és hermètic,
és hivern,
però és tan bell i preciós,
tan únic,
d'un gust tan intens,
d'un so tan brutal.

I encara em queda
amor per donar,
i curiositat i anhel.

Si només
pogués,
amb les estacions, els anys,
trobar una fina capa de seda translúcida
que em permetés sentir-ho tot
veritablement,
però
sense aquest dolor,
aquest contacte gèlid.

Somnis de la bèstia salvatge (III)

He anat a viure a la muntanya. Sóc en una casa una mica atrotinada situada en un lloc molt bonic, davant d'una petita vall ondulada i envoltada de bosc. Només tinc uns veïns, una mica més enllà. 

Parlo per telèfon amb el — per si vol venir a fer-nos companyia; és la primera nit que hi passem els nens i jo. Però ell em diu que no pot.

A mitja nit em llevo per llençar no sé què a les escombraries. He de sortir de la casa per a fer-ho perquè la galleda és al final de les escales d'accés. És d'aquelles de plàstic verd que hi havia a Barcelona, penjada a la paret.

Quan surto fa molt fred i no veig res de tan fosc. Però em sembla veure un cotxe aparcat i m'adono que és el del —. Em sorprenc, em sembla molt estrany que hagi vingut i no m'hagi dit res, que no hagi entrat. No veig bé amb la foscor. Surto, baixo del tot les escales i miro, esperant que se m'acostumin els ulls a la fosca. Aleshores sento algú respirant adormit, però no identifico d'on ve. 

Ara ja hi veig millor i enllà, davant, hi descobreixo una camisa seva, del —. M'hi apropo. Una mica més enllà hi ha una petita pila de sorra blanquinosa que de cop comença a moure's. Per un moment crec que assistiré al moment que un talp excava el seu cau. Però de sobte m'adono que és molt gros per ser un talp. Allà sota la sorra alguna cosa grossa es mou cada cop més agitada, fins que tot d'una un morro terrible obre la terra i surt.

És un cap gros i allargat, de gos però no. Ample, xato. De boca molt grossa. De genives rosades i de pell blanquinosa, malaltissa, amb taques més fosques. D'animal que viu a la foscor. Com un immens pitbull de les cavernes.

Em trobo enfrontada amb la bèstia, grossa i amenaçadora al meu davant. Miro de reüll la casa dels veïns, el cotxe del —, però no veig ningú.

Miro de front l'animal, ens anem estudiant mantenint la distància i amenaçant-nos amb la mirada. Descobreixo una mena de ganivet gros a terra. Es podria dir que és un matxet. És vell, rovellat i segurament esmussat, però l'agafo amb un moviment ràpid i decidit. Dins meu penso que l'animal tindrà por només de veure'l, perquè encara que no sàpiga si talla li semblarà un pal prou gros. Com els indis que anomenaven pals de foc els fusells. 

Continua el combat de mirades i grunys a un metre l'un de l'altre. De cop ataco i li faig cops al llom amb l'arma. Al primer cop no reacciona, però després li veig de seguida la marca del tall a la pell blanca. Uns quants cops més el fan fugir.

somiat a la matinada del 23 de desembre de 2011

Somnis de la bèstia salvatge (II)

Estic asseguda en un lloc i apareix un animal salvatge amb dents grosses com de castor carnívor. Primer no fa res, però torna i se'm llença a la banda esquerra del coll. Em mossega i em fereix de mort.

Una dona que sembla ser amiga meva i metgessa em diu que no hi ha res a fer i ens preparem per a la meva mort. Hi ha algú més ajudant-nos. M'estiren en una llitera d'hospital allà mateix, i em connecten a una màquina que aparentment m'ha d'ajudar a morir, extraient-me la sang. I allà esperem.

Els dic que estimo els nens, però no hi ha cap desesperació ni angoixa ni por, només acceptació.

De sobte la màquina avisa que el teixit s'està regenerant i que no es pot extreure més sang. Torno a la vida.

somiat el 18/11/2011

Somnis de la bèstia salvatge (I)

Som en una mena de campament de muntanya. El terreny fa una mica de pendent i està dividit en quatre parts. La part inferior esquerra, la zona on sóc, queda delimitada a dalt per una mena de tanca, i a l'altra banda, la part superior esquerra, hi juguen els nens. A la banda superior dreta, una altra tanca ens separa d'un altre món, un lloc on hi ha vida salvatge. Els nens estan jugant i llencen coses a l'altre món. A la part inferior dreta hi ha un altre campament de gent que no és salvatge del tot ni com nosaltres, i ens adverteixen que no hem de destorbar els salvatges.

Jo estic tota l'estona estirada panxa avall a la meva zona de bivac, mirant cap els nens. Tinc poques coses: el diari, alguna joia. De cop ens avisen que venen els salvatges. Són una mena d'horda d'éssers que corren molt, com una llopada de gossos de tasmània furiosos i devastadors, com formigues gegants a càmera ràpida, però són persones. Arriben al campament i com tèrmits-nens ens ho agafen tot, roseguen el diari, tot allò que tinc ho agafen. Primer fa por, després em deixo fer. Marxen i dic a la persona que hi ha al meu costat que mai he tingut tan poca cosa. Que de fet és el primer cop a la vida que no tinc res.

somiat el 16/9/11

Ceba

vas traient capes i capes

despullant

vas descartant

   ―aquesta no

   ―aquesta tampoc

   ―aquesta encara menys

i al final

potser

no et quedarà res

   excepte les ungles per gratar