En nom de cada bri d'herba
i de cada arbre vell o jove;
en nom de cada animal del bosc, del camp o de la ciutat.
En nom de les flors de tots els colors i mides i olors
i de les abelles i papallones i tota mena de bèsties
salvatgement maltractades per
herbicides i contaminants.
En nom de totes les branques
podades barroerament i fora de temps;
de tots els descampats i vorals de camins i carreteres
arrasats sense cap cura
per bàrbars ignorants amb segadores
que no veuen la devastació
inútil i vergonyosa
que generen cada primavera.
En nom de tots ells
vull agrair de tot cor
la meravellosa pluja d'avui,
aquesta boira suau i deliciosa,
aquestes gotes petites i delicades,
com una polvorització benèvola
i guaridora.
Agraeixo la humitat plena de vida,
que ens fa oblidar,
per un dia,
que el món està en guerra
contra si mateix,
que sempre hi ha un ésser humà
disposat a destruir
allò que crea la natura.
Per als meus altres pares: Waters, Wright, Gilmour i Mason
Mentre ells toquen, jo veig.
Gran silenci, cants aguts i profunds dels ocells de la nit. I granotes, agitades. Des del llit encara fresc sento el perfum dels primers dies de la primavera i els dols recents, i les joies.
Overhead the albatross hangs motionless upon the air And deep beneath the rolling waves in labyrinths of coral caves The echo of a distant tide Comes willowing across the sand And everything is green and submarine And no one showed us to the land And no one knows the wheres or whys But something stirs and something tries And starts to climb towards the light Strangers passing in the street By chance two separate glances meet And I am you and what I see is me
And do I take you by the hand And lead you through the land And help me understand the best I can And no one calls us to move on And no one forces down our eyes No one speaks And no one tries No one flies around the sun
Tot això comença com una festa, un viatge
de joventut. Sembla que hem arribat amb els cabells voleiant i
les galtes vermelles i una mica de fred a les mans.
Com si haguéssim vingut muntats damunt d'una àliga
o un cavall pèl-roig. O fins i tot un ós.
Travessant el vespre incendiat de carmí i taronja i magenta,
les siluetes negres dels arbres,
les masses de foscor que van quedant enrere.
Dient adéu a les casetes solitàries amb una llumeta groga a cada finestra,
embarcant finalment en la llum grisa,
en la mar en calma del vespre callat. Amb
un somriure als llavis.
Silenci.
El vaixell ens du cada cop més al nord, cada cop més.
L'aigua ja és negra i metàl·lica, o blanca,
amenaça i ens ignora immensament.
Som animals refredant-se dins dels abrics grocs damunt la coberta de ferro.
Silenci i quietud. Ara ja tot és el Nord,
sense cap lleugeresa. Pes
de gel, de buit, d'aire de cristall.
Som aliens a tot aquest univers i els ulls ens cremen.
Petits senyals que ens fem per sobreviure.
Llumetes, sirenes, l'esforç del sonar
per mantenir els nostres cossets fràgils calents un dia més.
Ens xisclen la seva indiferència tots els altres éssers.
És el moment més fosc de la nit més fosca.
Cloudless every day you fall upon my waking eyes Inviting and inciting me to rise And through the window in the wall Come streaming in on sunlight wings A million bright ambassadors of morning And no one sings me lullabies And no one makes me close my eyes So I throw the windows wide And call to you across the sky.
Llum. El moment més negre és l'inici
de l'ascens, però nosaltres
mai no sabem quan som
a la frontera que fa la fosca damunt la llum, i
aquesta claror rosada ens lleva la desesperança
i ens escalfa les puntes dels dits.
Som aquí, a casa dins el llit tebi.
Se sent
la remor de les fulles i l'alegria de les orenetes.
Són les set del matí
i avui tampoc
no hi ha gebre,
ni boira.
Per la finestra
tot és igual que
la resta de dies
d'aquest hivern
benigne,
o covard.
A la plaça han despuntat
uns nous brots d'heura,
que no es queixa
de la manca de pluja
ni de la calor.
Només sap que hi ha més
estones de llum
i ja en té prou
per ser.
No li importa saber
que el petit planeta que l'acull
torna a apropar-se al seu sol.
Només és agraïda i
humil com les mimoses
i els lliris i tots aquests
ametllers que
ens preocupen tant
i que ens donen
encara més
motius per remugar.
És vint-i-tres de gener i fa
només un parell d'hores que és de dia.
El cel és tan blau que tant se val
si vas atrafegada cap a la feina
i només pots pensar en rascar ràpidament el gel
del parabrises; t'aturaràs a mirar-lo,
a mirar què boniques semblen les coses
sota aquesta llum tan clara.
El sol travessa majestuosament
la mica de broma que s'enfila entre els til·lers
del passeig i l'herba cruixent per la gelada.
Avui ja ningú no recorda l'abundància del nadal,
la por del buit que desfermà la manca de llum,
l'acaparament de color i escalfor i claror,
aquella mena d'horror vacui
angoixant i envermellidor de galtes.
Un parell de ventades,
i també la poda ignorant i barroera,
han deixat els arbres nets i buits
com un esbós de dibuixant gandul,
simples i fàcils de mirar.
Només en alguns racons
s'acumula fullaraca i restes brunes,
grisenques, d'herbes que ningú
no s'ha molestat a segar,
i s'endevina la vida oculta
i silenciosa que s'amaga allà sota,
dins d'un son viu i secret.
El gebre ho unifica tot
més que mai i dóna al món una
coberta de senzillesa i netedat
misteriosa de tan òbvia, en blanc i negre.
A les fustes que envolten
el parterre d'espígol guspireja
esplèndidament la gebrada.
Penses en fades que escampen
pols màgica de bellesa i renaixement.
Quedàvem al Zurich, sí
i també al Terra o al Salambó
i especialment a l'Argentina que
ens semblava meravellosament Cortázar
amb el jazz i les taules de marbre i
un aire de la Maga en les coses de les parets.
Quedàvem al Zurich, jo t'agradava
i a mi m'agradava l'amor i sentir-me estimada.
Seia al passadís al costat del telèfon
amb un llibre a la falda, o una llibreta
dient-me nulla dies sine linea
i esperant la teva trucada.
Quedàvem al Zurich i
ens gastàvem els pocs diners que teníem,
amb disset anys,
en un cafè, un paquet de Fortuna
i una entrada doble per al cine Maldà:
Night on Earth, La double vie de Véronique.
Quedàvem al Zurich,
fumàvem les dues empassant-nos la por
de ser grans i descobríem cada dia
nous racons de la ciutat i de nosaltres i la gent.
Sempre cafès i foscors i paraules
i la música, reparant-ho tot.
Quedàvem al Zurich però no sabíem
si al Zurich o en un altre lloc, darrere un revolt,
trobaríem una vida adulta clara
i lluminosa, no ho sabíem.
Les botigues tancades i el sorprenent silenci de cotxes
ens permeten escoltar a la nit el cant del mussol,
ara que les granotes ja no fan tant enrenou.
Avui, quinze d’agost, em desperten els trets
i el camió de les escombraries.
Altre cop m’adono que a uns metres del poble
homes disfressats sotgen guatlles o conills o ves a saber què,
però jo sempre que escolto les ràfegues properes
em sento senglar,
agonitzant, de cop immòbil i sense adonar-me de què em passa,
amb un dolor que crema sota la pell dura
sentint la humitat i la fredor de la terra,
o la fresca de la matinada sobre la pinassa resseca.
I amb els ulls brillants mig clucs
veig una petita clapa de cel en calma
que es va fent petita
en el silenci.
Ella em diu que el cansament
és un amagatall.
És una excusa covarda i infantil,
una rebequeria,
com estar malalta enmig de la guerra,
com desmaiar-se si ningú no t'apropa
el flascó de les sals.
Veritat! Ni recordo el moment que vaig aprendre
a fer-me la pioca,
a sentir-me defallir
quan la meva entrada a la sala de ball
amb el meu vestit de muselina blanca
i les incontables randes de color perla
no causava l'impacte extraordinari
que jo havia anhelat.
Correu! Aigua gelada als temples,
un ventall de plomes,
una tassa vorada amb or
plena del te més fi i el sucre més dolç,
un didal d'aigua del Carme.
La nostra dama sembla que ja es revifa,
és que quan no les pot collir diu que són verdes.
De vegades
quan obria els ulls
a les set del matí,
la mare entrava a l'habitació
i em portava un suc de taronja.
Jo volia viure lentament
aquella estona,
però ja se sap que el suc
de taronja no es pot beure
a poc a poc;
d'un glop
l'acabava
i em llevava
contenta, a les fosques.
La mare era a la cuina
des de les sis
envoltada pel so
del menjar fent-se
i per les notícies de
la ràdio
i l'olor de la
ceba i el peix
enfarinat a la paella.
Mentre jo em prenia
la llet i les galetes,
escoltàvem la informació
per als mariners
a Radio Nacional
i les notícies del camp
que patrocinava Explosivos Riotinto.
De vegades
xerràvem tranquil·lament
com dues dones
i allò era
el millor moment del dia.
Un fil de núvol
rosat
ens uneix encara.
S'esfilagarsa com boirina al matí,
a poc a poc,
davant dels meus ulls.
Em mires i em somrius
com el fruit que
en caure de l'arbre
se'l mira i se sent
del tot una altra cosa.
I a dos quarts i mig de set d'aquest novembre ja fosc, entro a Barcelona amb els ulls de nena que no em sé treure.
Cada quadrat de llum de cada finestra sembla l'entrada al paradís més prometedor. Tot sembla més lluminós i càlid i intens, allà a les altures, per sobre del fum i el brogit, que a les cases que jo conec.
La meva mare em diu: "Que, com a en Jim Botó, no t'enganyi la distància." Però jo no sóc tan coratjosa i m'enlluerna la llum rere les cortines.
Ja som a mig novembre i el gris del cel em recorda per què plorava. Una altra vegada m'he embolicat sencera amb la meva capa, he fugit camí enllà damunt del meu cavall, i veig passar les fulles i els altres mentre em lamento del fred als ossos.
It was interesting. It might be useful. Her mood was coming back to her. One must keep on looking without for a second relaxing the intensity of emotion, the determination not to be put off, not to be bamboozled. One must hold the scene — so — in a vise and let nothing come in and spoil it. One wanted, she thought, dipping her brush deliberately, to be on a level with ordinary experience, to feel simply that’s a chair, that’s a table, and yet at the same time, It’s a miracle, it’s an ecstasy. (To The Lighthouse, Virginia Woolf)
Al fons de la vall
tres dotzenes de vaques
de tots els colors del bru.
Música d'esquelles
elevant-se
com remor d'onades entre els còdols,
com riure de nens.
Som un grup de gent
i anem cap a l'ermita.
Pugen les boires,
la terra respira.
Olor d'humitat,
fulles grogues,
molses resplendents.
Jo en canvi avui
passejo per la vora del mar
de les Hèbrides
i anem decidits,
ara que encara hi som a temps
i fa bo,
cap al far.
Prenem el sender del bosc ombrívol. Enrere deixem el camí de la solana, l'herba seca i l'olor de resina calenta, les pinyes cruixents entre les argelagues.
Només entrar a l'obaga, una brisa fresca i humida ens saluda. Hi ha un silenci més dens fet de crits subtils d'ocells i de murmuris de vida entre les vibrants taques de sol.
Avancem muts pel sender recte i pla a estones, a estones costerut i revirat acompanyats de marges de pedra seca com aquells on de nena hi buscava cargols sota el cirer bord.
Fem tot aquest camí per arribar, finalment, a la clariana petita i lluminosa com un jardí, enmig de la qual llueix el mirall increïble d'una bassa calmosa.
Ens astorem un cop més
de la pura quietud d'aquestes aigües, que mostren un tros de cel que és tot el cel.
Solemne pau i perfecció, un cercle complet de cristall sota el que veiem petits còdols nets com pedres precioses, silencioses i quietes.
És aquest el fons clar que hem vingut a contemplar, però aleshores fiquem barroerament les nostres mans a l'aigua i l'agitem amb força fins enterbolir-la.
¿Pot ser que el plaer de veure-la, després, encalmar-se, sigui encara més gran que el de veure-la en pau?
Els verds pollancres ja es guarneixen, discrets; tremolen les primeres taquetes de groc entre el seu fullam.
Caminem per la carretera escoltant els trons llunyans en la fosca que avança, i allà al prat xop els senglars grunyen per avisar els seus cadells de la nostra presència.
Se'ns escapa el riure i ens agafem fort com una catarsi lleu davant de tota aquesta magnificència; aquesta tarda obrirem aquella ampolla que ens esperava.
Estripo papers,
pell morta
de persones que ja no sóc.
Només ser
només tenir
plomes i ossos i petits músculs àgils
per volar
per sobre de tot
lleugera i neta
com un ocell
mentre cau la tarda
i el vespre arrossega
les fulles cruixents dels plàtans.
Una tempesta tímida,
tot el bosc a l'altra banda del riu es cobreix
d'una pel·lícula tèrbola i gris i fecunda.
La llum exagerada d'aquests dies d'estiu,
aquests contrastos insensibles i barroers
avui s'han convertit en un discret xal de gasa.
Sobre les meves espatlles nues,
gotes fredes que em fan estremir
mentre sento al mateix lloc exacte
l'escalfor intensa d'un raig de sol furtiu
que m'il·lumina.
Darrera el vidre contemplo les famílies que passegen mudades a l’estil H&M dins la foscor sorollosa de la festa major, agafats de les mans i movent-se al ritme de l’estrèpit de WMCA.
No nego que aquesta imatge em resulta envejable perquè de lluny, no sé, semblen feliços.
Però quan m’he trobat jo mateixa allà entre les parades, he sentit la terra obrir-se sota els meus peus.
Aquesta dona que tinc amagada sota la trapa del cobert s’està dins la foscor i la pols i la palla i escolta tot allò que faig. Si per mirar-te he de treure un peu de damunt dels taulons ella aprofita per clavar els seus dits esgarrinxats entre les fustes. I em cal fer servir tota la força per tornar-la a entaforar allà sota.
Fets.
Després de tot,
surto al carrer de migdia,
xiscles d'orenetes
acomiadant-me
i el sol
menjant-se les ombres.
Fets.
Avui dormiré aquí
i demà també.
Fets.
El paradís ha vingut amb mi.
Hi ha el calaix
de les olles.
Quina mena de deessa
matemàtica,
metàl·lica,
rectilínia
i desagraïda
necessita exactament
la mateixa
precisa
disposició
sempre
dia rere dia?
I voleia
dura
ràpida
mans de filferro
endreçant implacablement
quan una tapadora
no és al lloc arbitrari i subjecte a canvis
que jo he decidit.
I igualment
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.
Beneïts dies! Quan la visera de llana grisa i mullada es fa gairebé invisible i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant. Quan et miro i veig molt més enllà de les puntes dels meus dits tensos. Quan veig els teus músculs treballar sota el sol i cada cosa té un sentit i una simplicitat eterns.
M’aboco, imprudent,
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.
En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.
Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.
Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.
Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.
