Somnis de la bèstia salvatge (II)

Estic asseguda en un lloc i apareix un animal salvatge amb dents grosses com de castor carnívor. Primer no fa res, però torna i se'm llença a la banda esquerra del coll. Em mossega i em fereix de mort.

Una dona que sembla ser amiga meva i metgessa em diu que no hi ha res a fer i ens preparem per a la meva mort. Hi ha algú més ajudant-nos. M'estiren en una llitera d'hospital allà mateix, i em connecten a una màquina que aparentment m'ha d'ajudar a morir, extraient-me la sang. I allà esperem.

Els dic que estimo els nens, però no hi ha cap desesperació ni angoixa ni por, només acceptació.

De sobte la màquina avisa que el teixit s'està regenerant i que no es pot extreure més sang. Torno a la vida.

somiat el 18/11/2011

Somnis de la bèstia salvatge (I)

Som en una mena de campament de muntanya. El terreny fa una mica de pendent i està dividit en quatre parts. La part inferior esquerra, la zona on sóc, queda delimitada a dalt per una mena de tanca, i a l'altra banda, la part superior esquerra, hi juguen els nens. A la banda superior dreta, una altra tanca ens separa d'un altre món, un lloc on hi ha vida salvatge. Els nens estan jugant i llencen coses a l'altre món. A la part inferior dreta hi ha un altre campament de gent que no és salvatge del tot ni com nosaltres, i ens adverteixen que no hem de destorbar els salvatges.

Jo estic tota l'estona estirada panxa avall a la meva zona de bivac, mirant cap els nens. Tinc poques coses: el diari, alguna joia. De cop ens avisen que venen els salvatges. Són una mena d'horda d'éssers que corren molt, com una llopada de gossos de tasmània furiosos i devastadors, com formigues gegants a càmera ràpida, però són persones. Arriben al campament i com tèrmits-nens ens ho agafen tot, roseguen el diari, tot allò que tinc ho agafen. Primer fa por, després em deixo fer. Marxen i dic a la persona que hi ha al meu costat que mai he tingut tan poca cosa. Que de fet és el primer cop a la vida que no tinc res.

somiat el 16/9/11