És vint-i-tres de gener i fa
només un parell d'hores que és de dia.
El cel és tan blau que tant se val
si vas atrafegada cap a la feina
i només pots pensar en rascar ràpidament el gel
del parabrises; t'aturaràs a mirar-lo,
a mirar què boniques semblen les coses
sota aquesta llum tan clara.
El sol travessa majestuosament
la mica de broma que s'enfila entre els til·lers
del passeig i l'herba cruixent per la gelada.
Avui ja ningú no recorda l'abundància del nadal,
la por del buit que desfermà la manca de llum,
l'acaparament de color i escalfor i claror,
aquella mena d'horror vacui
angoixant i envermellidor de galtes.
Un parell de ventades,
i també la poda ignorant i barroera,
han deixat els arbres nets i buits
com un esbós de dibuixant gandul,
simples i fàcils de mirar.
Només en alguns racons
s'acumula fullaraca i restes brunes,
grisenques, d'herbes que ningú
no s'ha molestat a segar,
i s'endevina la vida oculta
i silenciosa que s'amaga allà sota,
dins d'un son viu i secret.
El gebre ho unifica tot
més que mai i dóna al món una
coberta de senzillesa i netedat
misteriosa de tan òbvia, en blanc i negre.
A les fustes que envolten
el parterre d'espígol guspireja
esplèndidament la gebrada.
Penses en fades que escampen
pols màgica de bellesa i renaixement.
