Hi ha el calaix
de les olles.
Quina mena de deessa
matemàtica,
metàl·lica,
rectilínia
i desagraïda
necessita exactament
la mateixa
precisa
disposició
sempre
dia rere dia?
I voleia
dura
ràpida
mans de filferro
endreçant implacablement
quan una tapadora
no és al lloc arbitrari i subjecte a canvis
que jo he decidit.
Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...
29.6.12
26.6.12
Turó Parc
I igualment
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.
25.6.12
Beneïts dies!
Beneïts dies!
Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.
Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.
Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.
Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.
Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.
Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.
12.6.12
Pes de pedra i boira
Observa’m, de ben a prop,
mentre et nego els meus ulls.
Un pes de pedra
i boira me’ls lliga a terra.
I potser és la teva mirada,
allò que impedeix
que el rostre sencer
se m’esvaeixi
com un núvol al vent.
mentre et nego els meus ulls.
Un pes de pedra
i boira me’ls lliga a terra.
I potser és la teva mirada,
allò que impedeix
que el rostre sencer
se m’esvaeixi
com un núvol al vent.
11.6.12
Bambolines
M’aboco, imprudent,
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.
En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.
Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.
Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.
Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.
En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.
Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.
Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.
Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.
9.6.12
Precipicis
Aquest viatge perillós
per camins extraordinàriament corrents,
em du a llocs que mai no hauria imaginat.
Faig les meves aturades enmig de la nit
i em faig un cabdell arrecerada sota un boix per descansar.
Als matins descobreixo precipicis a la vora
dels que m'ha lliurat una mà protectora i invisible i sàvia.
De tant en tant, però, el preciós nen blanc i resplendent
no ve a indicar-me la proximitat de l'abís i caic sense remei.
Però
els cabells se m'enreden a les arrels que sobresurten
i allà em quedo,
penjada entre el cel i la terra.
per camins extraordinàriament corrents,
em du a llocs que mai no hauria imaginat.
Faig les meves aturades enmig de la nit
i em faig un cabdell arrecerada sota un boix per descansar.
Als matins descobreixo precipicis a la vora
dels que m'ha lliurat una mà protectora i invisible i sàvia.
De tant en tant, però, el preciós nen blanc i resplendent
no ve a indicar-me la proximitat de l'abís i caic sense remei.
Però
els cabells se m'enreden a les arrels que sobresurten
i allà em quedo,
penjada entre el cel i la terra.
4.6.12
Allò que ningú no explica
Allò que ningú no explica
sobre Deméter,
és la trista vida
que duia
abans de poder descansar
quatre mesos a l’any,
quan havia de mantenir
sobre Deméter,
és la trista vida
que duia
abans de poder descansar
quatre mesos a l’any,
quan havia de mantenir
una primavera perfecta i embafadora.
Quina sort irònica,
perdre la seva filla
i guanyar alhora el poder
de cedir el control.
Quins hiverns,
de dol,
i de pau,
silenciosos,
els flocs de neu caient suaument.
Quina sort irònica,
perdre la seva filla
i guanyar alhora el poder
de cedir el control.
Quins hiverns,
de dol,
i de pau,
silenciosos,
els flocs de neu caient suaument.
Ploraré
No pateixis per mi, ah!
que jo,
el dia que trobi un diamant perfecte
encara ploraré per tot allò que he perdut.
que jo,
el dia que trobi un diamant perfecte
encara ploraré per tot allò que he perdut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)