Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...


29.6.12

Olles

Hi ha el calaix
de les olles.
Quina mena de deessa
matemàtica,
metàl·lica,
rectilínia
i desagraïda
necessita exactament
la mateixa
precisa
disposició
sempre
dia rere dia?
I voleia
dura
ràpida
mans de filferro
endreçant implacablement
quan una tapadora
no és al lloc arbitrari i subjecte a canvis
que jo he decidit.

26.6.12

Turó Parc

I igualment
tot grinyola i xiscla
i em carrega pesos
que em llasten,
però les nimfees,
allà a l'ombra càlida
i antiga del seu llac fosc,
em consolen i m'ajuden
a saltar les ones
amb un gran somriure
de deessa.

25.6.12

Beneïts dies!

Beneïts dies!
Quan la visera de llana grisa i mullada
es fa gairebé invisible
i obro els ulls al cel clar i al verd rutilant.
Quan et miro i veig molt més enllà
de les puntes dels meus dits tensos.
Quan veig els teus músculs treballar
sota el sol
i cada cosa
té un sentit i una simplicitat
eterns.

12.6.12

Pes de pedra i boira

Observa’m, de ben a prop,
mentre et nego els meus ulls.

Un pes de pedra
i boira me’ls lliga a terra.

I potser és la teva mirada,
allò que impedeix
que el rostre sencer
se m’esvaeixi
com un núvol al vent.

11.6.12

Bambolines

M’aboco, imprudent,
al cau del conill.
I una força incontrolable
m’arrossega
per l’estret tobogan,
violentament,
avall, avall,
sense fre.

En la foscor de la terra humida
folrada d’arrels
i pedres i cucs,
se m’esbatanen els ulls
de por i expectació.

Caic feta un manyoc
entre els rotlles de corda, les politges,
els focus i les bambolines
de darrere l’escenari.

Jo no desitjo
veure les fosques intimitats
d’aquest espectacle;
la tramoia corcada,
les cordes esfilagarsades que aviat cediran,
els bullerocs de pols.

Però aquí sóc,
petita,
perduda
i condemnada a
escoltar-ne els grinyols,
curulls de mals presagis.

9.6.12

Precipicis

Aquest viatge perillós
per camins extraordinàriament corrents,
em du a llocs que mai no hauria imaginat.

Faig les meves aturades enmig de la nit
i em faig un cabdell arrecerada sota un boix per descansar.

Als matins descobreixo precipicis a la vora
dels que m'ha lliurat una mà protectora i invisible i sàvia.

De tant en tant, però, el preciós nen blanc i resplendent
no ve a indicar-me la proximitat de l'abís i caic sense remei.

Però
els cabells se m'enreden a les arrels que sobresurten
i allà em quedo,
penjada entre el cel i la terra.

4.6.12

Allò que ningú no explica

Allò que ningú no explica
sobre Deméter,
és la trista vida
que duia
abans de poder descansar
quatre mesos a l’any,
quan havia de mantenir 
una primavera perfecta i embafadora.

Quina sort irònica,
perdre la seva filla
i guanyar alhora el poder
de cedir el control.

Quins hiverns,
de dol,
i de pau,
silenciosos,
els flocs de neu caient suaument.

Ploraré

No pateixis per mi, ah!
que jo,
el dia que trobi un diamant perfecte
encara ploraré per tot allò que he perdut.